On pressionar Israel

La matança en curs a la Franja de Gaza depassa àmpliament el dret a defensar-se de qualsevol Estat agredit, el que se li va reconèixer al seu dia a Israel després de la massacre terrorista de Hamàs del 7 d’octubre del 2023. Ben aviat, no obstant, es va fer evident que la ruta traçada pel Govern de Benjamin Netanyahu aprofitava la comprensió internacional, no per neutralitzar l’estructura militar i de comandament de Hamàs, sinó per aplicar un càstig col·lectiu a la comunitat palestina de la Franja, que segons xifres de l’organització gihadista no desmentides per l’ONU assoleix els 52.000 morts, 15.000 d’ells nens. I encara més, per plantejar l’ocupació i el control del territori, amb la possibilitat d’un desplaçament massiu de població sobre la taula. Arribats a aquest punt, i declarada la voluntat de no acatar un alto el foc, és lògic que s’hagin reactivat les demandes d’una resposta efectiva davant el propòsit del Govern israelià d’expulsar els gazians de la seva terra, sotmesos a un setge sense treva. Les iniciatives país per país, amb tot, i com s’adverteix en el cas d’Espanya, corren el risc cert de quedar en mers gestos simbòlics (sobretot si prenen com a bandera una cosa tan lleugera com el debat sobre Eurovisió i l’ús com a arma de propaganda del vot telemàtic a una cançó) i sense més efecte, tot i que amb un cost polític, si no formen part d’una estratègia unitària europea. Com les pressions coordinades per revisar els acords entre la UE i Israel, que després de sumar 17 països han forçat la Comissió Europea a obrir aquest debat. O les propostes d’endurir les sancions, com acaba de decidir el Regne Unit. Es tracta, sens dubte, d’un enfocament no exempt d’impediments, començant per la coneguda posició d’Alemanya, amb un grau de tolerància davant els excessos israelians que és comprensible a la llum del pes i el llegat de l’Holocaust, però de difícil justificació a hores d’ara del drama, i la previsible oposició d’Hongria a un programa de sancions. L’exigència que les decisions de la Unió Europea en matèria de política exterior siguin per unanimitat complica les coses d’allò més, però són bastantes les raons de principi per esperar que alguna cosa es faci per tal d’aturar la massacre. Resulta, en canvi, inútil i impropi fer ús de la situació amb iniciatives voluntaristes i declaracions que a la pràctica no tenen més recorregut que en el pla intern, en aquest xoc que a Espanya, a partir de les iniciatives de Pedro Sánchez, les reaccions d’Alberto Núñez Feijóo i els gestos per mantenir l’esfilagarsada majoria de la investidura, desnaturalitza la finalitat perseguida. Per als països europeus, tot el que no sigui actuar de manera unida en la gestió d’una crisi de la qual han sigut exclosos per Israel i pels Estats Units serà improductiu i merament estètic, però no tindrà cap repercussió sobre el terreny. Només un programa de sancions planificat i precís en el terreny econòmic pot tenir algun efecte en el desenvolupament dels esdeveniments i, potser, contribuir que es corregeixi, si més no mínimament, la deshumanització de la comunitat palestina, sotmesa ara a un setge injustificable, a un bloqueig per gana que fa que fins i tot en l’Administració de Donald Trump sorgeixin veus que comencen a criticar-la sense dissimulació.

El més llegit