Feia anys que no veia sencer el Festival d’Eurovisió. Hi va haver un temps que, amb una barreja de beneiteria, avorriment, deures professionals i curiositat, m’hi vaig mig aficionar. Per no parlar, és clar, de l’època de les cançons que han passat a formar part del nostre imaginari sentimental, des de la Gigliola Cinquetti que no tenia edat per estimar la Sandie Shaw, que cantava descalça. O els famosos Abba, que ho van ser, sobretot, a partir de l’Eurovisió de 1974. I, sense oblidar, les derrotes imperdonables: des del Domenico Modugno de Volare fins al Nicola di Bari dels fantàstics dies de l’arc de Sant Martí, passant per un tal Franco Battiato i per Julio Iglesias i aquella melancòlica Gwendolyne, en què demanava al silenci "que me hable de ti".