Recolzar Depardieu

L’actor francès Gerard Depardieu ha sigut condemnat a 18 mesos de presó per agressió sexual a dues dones en el rodatge d’una pel·lícula. S’ha comprovat el tocament a les parts íntimes, acompanyat de frases obscenes com: "Vine a tocar el meu gran para-sol, te’l posaré a la vagina". O "¿saps qui soc? Deixa’t fer, soc actor, hi tinc dret. Les altres es deixen i tu acabaràs deixant-te". O, en cas de rebuig, dir: "Vaja, pensava que volies triomfar en el cinema". Els que tenen poder, fama i glòria es creuen amb dret a tot. El tema no acaba aquí. Aquest ha sigut el seu primer judici. Té pendent una vintena de denúncies públiques i un altre judici, acusat de violació. I la pregunta ara és, ¿on són els que es van dedicar abans del judici a firmar cartes de suport a l’actor? Per als qui no ho recordin, els refresco la memòria. El desembre del 2023, davant l’allau d’acusacions, a més de cinquanta artistes no se’ls va acudir res més que firmar una tribuna al diari Le Figaro en què denunciaven un "linxament" contra l’actor. Les firmes anaven des de Carla Bruni fins a Victoria Abril. El tema va arribar fins al mateix president francès, Macron, qui va manifestar que hi havia una cacera contra Depardieu. Com si el tema fos una qüestió d’Estat. Ho repeteixo, ara la pregunta és, ¿què diuen tots aquells que van firmar la tribuna? ¿Firmaran a Le Figaro una altra tribuna per disculpar-se? Els que denunciaven un linxament a Depardieu, ¿demanaran ara perdó per haver contribuït, amb aquest escrit, a linxar les víctimes? Ho dic perquè aquestes víctimes han exposat en aquest judici una malvolença especial cap a elles, per les preguntes dels advocats que han hagut de respondre. I ho dic perquè la sentència, juntament amb la condemna penal, porta una indemnització per a elles per "victimització secundària", és a dir, pel patiment causat en el procés judicial. I, a més, Depardieu ha sigut inscrit en el registre francès de delinqüents sexuals. El tema és que, la majoria de vegades, en alguns mitjans es dona una àmplia cobertura a aquestes veus que s’escarrassen a dir que tot testimoni de qualsevol dona busca dobles interessos, diners o fama. La colla de dones que no poden parlar si no volen ser titllades de malvades o d’alguna cosa encara pitjor. Recordin també el cas de Plácido Domingo. Tot i que ell va reconèixer la responsabilitat davant les denúncies, elles van ser les assenyalades. I aquí, els dos mites. Un, que el testimoni d’una dona acaba amb les carreres d’ells. Depardieu continua rodant una pel·li i Domingo va ser aplaudit fa uns dies a les festes de San Isidro, amb el suport de l’Ajuntament de Madrid. Dos, el poder del clàssic de la caça de bruixes contra totes aquelles dones que denuncien. I tant un mite com l’altre van dirigits a fer callar les dones. Perquè quan no és una tribuna a Le Figaro són les males llengües de familiars i amistats. Que per aquest patró és igual que elles siguin conegudes o anònimes. I per aquest patró és igual el compte corrent d’ells. Només cal masclisme pur.

El més llegit