Pedro Sánchez no cau bé, en públic, als empresaris. Li retreuen els seus vaivens, alguns la seva falta de paraula, haver portat Pablo Iglesias al Consell de Ministres, les reformes laborals de Yolanda Díaz, el protagonisme de Carles Puigdemont en aquesta legislatura i una llarga llista de greuges que a Sánchez, en part, li van bé perquè li proporcionen un suport incondicional de tot el que es mou a l’esquerra del PSOE. En privat, els ànims van per barris, tot i que on estan més excitats és al Madrid d’Isabel Díaz Ayuso, on, potser pel creixent pes de la colònia veneçolana, l’equiparació del sanchisme amb el chavisme és moneda comuna encara que sigui per raons molt diferents que van des dels que consideren que té una política fiscal confiscatòria fins als que afirmen que només es poden fer negocis dels bons si es forma part de l’entorn personal i familiar del president. Moment en què no se sap exactament si lamenten que existeixi aquest entorn o que ells no en formen part. Un núvol d’informes policials i d’interlocutòries judicials donen veracitat a un relat que cosifica Sánchez. Tot això passa mentre l’economia espanyola creix molt per sobre de la mitjana europea, l’atur es redueix i el deute públic sobre el PIB també. Està mal vist que els que els va bé es pronunciïn en públic.