En un país on ningú es posa d’acord en res, és gairebé impossible trobar algun problema amb un diagnòstic mínimament consensuat. Doncs bé: hi ha una cosa en la qual coincideixen una majoria aclaparadora de partits polítics, pràcticament la totalitat de la societat civil i un ventall molt transversal de l’opinió dita i publicada. Aquest alguna cosa és la preocupant situació de la llengua catalana, que manté encara un lideratge esperançador en sectors molt concrets, però que comença a mostrar símptomes d’una visible situació d’inferioritat en alguns segments d’edat, àrees de població i sectors públics molt localitzats. El consens general es resumeix així: l’ús del català ha perdut arrelament social i cal ajudar-lo abans que sigui massa tard. I en aquesta societat on mai aconseguim fer res tots junts, s’ha aconseguit construir un gran pacte nacional per la llengua, amb una dotació gens petita de 255 milions d’euros, que ajudaran sectors molt concrets i necessitats, com les classes de català per a adults. El feliç acord es va oficialitzar a la simbòlica seu de l’Institut d’Estudis Catalans, i va ser impulsat pel Govern de la Generalitat, ERC i Comuns, i acompanyat per totes les associacions imaginables público-privades. Algunes, com Òmnium i Plataforma per la Llengua, van optar per un sí crític i vigilant, però van acabar sumant-s’hi.