Mendoza i les lluminoses pàgines

La tarda en què ja el jurat del premi Princesa d’Astúries sabia que Eduardo Mendoza havia de guanyar aquest trofeu internacional que es dona a Oviedo, l’autor de La ciutat dels prodigis s’ajustava a la butaca des de la qual havia de parlar del seu amic i contertulià Manuel Vázquez Montalbán, a l’Institut Cervantes de Madrid. Quan el vaig veure allà, davant un auditori que havia anat a recordar el millor cronista espanyol del franquisme i de la Transició, em va fer la impressió que ell, Mendoza, venia d’un llarg viatge, que en aquest trajecte, de Barcelona a Madrid, no trobaria col·locació per descansar a la tarda i pujava a aquest podi, en què hi havia amb Luis García Montero, Maruja Torres i Jordi Gracia, a veure si el déu que porta la memòria li donava forces per explicar el que sap i recorda d’aquell home que, corrent d’un lloc a altre, va morir solitari a l’aeroport de Bangkok. La vida de l’espectador és lliure com el vent o com les paraules que no es diuen, de manera que vaig sentir en aquesta circumstància, quan Mendoza s’ajustava al lloc i al micròfon, que en el seu aire circumspecte es posarien els seus records de Manolo, però també altres fets diversos de la vida. ¿Quin garbuix no hi deu haver en la ment dels éssers humans a qui es demana que parlin dels seus avantpassats, sobretot si aquest avantpassat era el més prolífic, divertit i seriós dels autors, cronista i novel·lista, i ésser humà, que va donar l’època més fosca de la postguerra? Quan anava a fer ús de la paraula, Mendoza, que a aquella hora ja havia de ser la primera a les paperetes dirimides a Oviedo, va mirar a l’auditori i devia trobar a la sala algú conegut, ja que va esbossar un somriure, va esperar que li donessin la paraula i llavors, després de dir que tenia poc que dir, va anar explicant un per un els seus records nítids de la presència de Manuel Vázquez Montalbán en la seva vida i en la dels seus. Com la seva dicció, i la seva mirada, són essencials, directes, i a més rialleres, el que va anar dient Mendoza semblava portar-nos d’un lloc un altre de la vida del seu amic com si el portés escrit en una costella. Però li anava sortint com si en aquell moment fos al restaurant de Leopoldo, on s’aplegava amb Manolo, amb Marsé, amb Joan de Sagarra, i era tan plàstic que va explicar com l’homenatjat d’aquella tarda s’amagava dels seus contertulians fins que feia un vi o qualsevol cosa per posar-se en forma i poder dir tot el que sabia sobre la vida sentimental, o roïna, de l’Espanya en què Franco marcava els dies i les presons. Va ser nítid Mendoza, com si escrivís, per exemple Sin noticias de Gurb, amb serenitat i aplom, com si aquella feina que li havien demanat que fes fos l’única tasca que hagués mantingut durant anys, des que va morir Manolo, al cap. Ho feia sense moure els peus, i gairebé deixant les mans on van ser des del principi, de manera que eren la seva veu, els seus ulls, aquest somriure que li anava i li venia com si fos alguna cosa més que no pas un gest, que l’ajudava a fixar-se en els qui eren amb ell a l’estrada. De tant en tant mirava també el públic, en un gest que semblava portar-lo a distingir entre les butaques el mateix Vázquez Montalbán. A aquella hora, quan tots l’escoltàvem, i també escoltàvem els seus tertulians del vespre, sense el vi de Casa Leopoldo, només amb la sòbria companyia dels micròfons i dels amics, devien ser a Oviedo a buscar la paraula precisa per explicar, si calia explicar-ho, per què aquest any aquest home sobri amb un somriure que ja havia superat les instàncies del viatge, es mereixia el premi Princesa d’Astúries de les Lletres. En aquell instant no se sabia res, però després, quan tothom va saber que havia sigut ell que el va guanyar, anys després que guanyés el premi Cervantes, els qui havíem estat allà escoltant-lo parlar d’aquell amic seu, de quina manera va dir com era, vam poder explicar-nos perfectament per què l’afortunat autor de la nota que va emetre el jurat va posar en el seu laudatio la paraula felicitat com un dels seus mereixements. "Proveïdor de felicitat". Això és Eduardo Mendoza. Un proveïdor de felicitat, i aquella tarda, parlant de Vázquez Montalbán, ho havia sigut d’allò més per a tothom els qui, gràcies a ell i als seus amics, sentim per una estona molt llarga que aquell autor inoblidable que ells evocaven era allà, en el Cervantes, escoltant com Mendoza i els altres el posaven al lloc en què ho vol la història. El jurat d’Oviedo va dir que el premiat d’aquest any és autor de "lluminoses pàgines". Algunes van formar part de la seva abraçada a Manolo, el seu amic sense oblit..

Mendoza i les lluminoses pàgines

Va ser nítid l’escriptor barceloní, com si estigués escrivint, per exemple, ‘Sin noticias de Gurb’, amb serenitat i aplom

El més llegit