Fa un mes que vaig ser a Roma amb uns amics. M’hi vaig estar tres dies i vam tenir temps de veure l’exposició del Caravaggio al Palazzo Barberini, una excel·lent mostra antològica que s’havia de completar amb la visita als altres caravaggios que hi ha escampats a la ciutat, a Santa Maria del Popolo o a San Luigi dei Francesi, posem per cas. Vaig dormir en un apartament petit que tenia una terrasseta en un estat certament precari, molt a prop de la Fontana di Trevi. En els captards romans, aquells tramonti que atorguen a les parets ocres una vitalitat daurada que, a poc a poc, es va esllanguint fins que arriba la foscor, en aquells capvespres, doncs, em vaig dedicar a observar els gavians i les gavines que no paraven de volar, que aterraven a les terrasses veïnes, que contemplaven impàvides el neguit dels turistes. Que s’estintolaven en una antena de televisió o que feien equilibris (i es barallaven) damunt d’unes teules escantonades. Aixecaves la vista i veies com el cel romà estava envaït per aquests ocells marins que han deixat d’habitar la costa per instal·lar-se a l’interior, rates voladores que mengen de tot i que fins i tot són capaces de recordar –això m’ho comentava un amic ornitòleg dies més tard– el lloc i l’hora habituals on s’aboquen deixalles i escombraries amb restes de menjar. No recordo haver vist mai tantes gavines a Roma. Són més agradables, esclar, les bandades d’estornells que volaven també en el crepuscle com si fossin un sol home, moviments coreogràfics, fascinants danses volàtils.