Marxa enrere en sostenibilitat

Des de finals del 2024 sembla com si les fitxes del dòmino que vertebren les polítiques de sostenibilitat estiguessin començant a caure. Una darrere l’altra. És una dinàmica que fa que l’aprovació de l’Agenda 2030, ara just fa deu anys, amb els 17 objectius de desenvolupament sostenible que en aquell moment van ser acordats per 193 estats, soni gairebé a ciència-ficció. I la Unió Europea, que en feia bandera, contribueix a aquesta dinàmica. En aquest sentit, convé recordar que un dels pilars de l’estratègia de la Unió Europea (UE) per a les pròximes dècades és el Pacte Verd, que té com a objectiu que aquesta part del món sigui pionera en el procés de descarbonització, amb l’idíl·lic objectiu d’assolir la neutralitat de carboni per al 2050. De fet, els fons Next Generation —el deute que es va adquirir després de la pandèmia— havien de servir per facilitar aquest procés tant a empreses com a particulars. El Pacte Verd es va presentar com una estratègia indispensable per guanyar pes en un marc mundial que deixava la UE a la cua de la cursa tecnològica. També per reduir la dependència energètica. Aquest Pacte Verd es va materialitzar en directives de compliment obligat per a moltes empreses, sobretot les grans i, en un grau més baix, les petites i mitjanes. L’elecció de Trump com a president dels Estats Units, l’augment de l’extrema dreta al Parlament Europeu i l’informe Draghi, que afirma la pèrdua de competitivitat de les empreses europees (derivada, entre altres factors, de les directives abans mencionades) és la tríada que va fer que al febrer s’aprovés una llei òmnibus que "atura el rellotge" durant dos anys pel que fa a l’aplicació d’algunes d’aquestes directives. És un moviment inèdit, un retrocés que resta credibilitat a la institució. Com creu la UE que s’ha construït la capacitat tecnològica a la Xina o als Estats Units? Començant una aposta estratègica i després aturant-la? Una de les directives afectades és la que obligava algunes empreses a informar sobre les seves polítiques de sostenibilitat. Per primera vegada, la informació seria pautada, rigorosa, comparable i verificada. Doncs bé, aquesta directiva no només s’atura durant dos anys, i passa de "l’emergència climàtica" a "aturar el rellotge", sinó que es redueix en prop d’un 80% el nombre d’empreses obligades a complir la normativa (que passa a ser obligatòria només per a aquelles que superin el miler de treballadors). També s’ha proposat refer la normativa per a simplificar-la significativament. Per tant, la rebaixa de requisits es produeix en tres dimensions: temporal, abast i profunditat. Aquest canvi ha agafat a contrapeu les empreses, que ja es preparaven per al compliment de la normativa; de fet, algunes ja havien avançat feina i s’havien adaptat abans que fos obligatori. També afecta els professionals que s’han format per poder verificar aquests nous informes. La incertesa generada és enorme. Ara mateix, no se sap quins canvis hi haurà ni quines seran les obligacions per a empreses de més i de menys de 1.000 treballadors. Totes les normatives es poden millorar, però, per fer-ho, no és necessari deixar-ho tot aturat. El més trist és que aquest canvi no es deriva només de l’Informe Draghi o de les pressions que exerceix Trump, sinó també de pressions dins del si de la UE. En concret, d’Alemanya i de França. És un moviment per no perjudicar algunes de les seves empreses, que encara no havien fet els deures. Aquesta influència es delata pel llindar establert: 1.000 treballadors i un volum de negoci superior als 50 milions d’euros. Es tracta d’un llindar nou, que no apareixia en la legislació anterior. El que és pitjor, aquesta mesura va en contra de les empreses i professionals que han fet els deures, i premia les que no els han fet. Coincideixo que les mesures de sostenibilitat poden no ajudar a la competitivitat empresarial a curt termini, però el que s’ha perdut de vista és que, en realitat, es tracta d’una inversió a llarg. I, per tant, hem entrat en la dinàmica del benefici a curt termini, un joc que també arriba des de l’altra banda de l’Atlàntic. I, tant de bo m’equivoqui, però les mateixes empreses que ara demanen moratòries continuaran necessitant ajudes, també amb diners públics, per adaptar-se a un món amb temperatures mitjanes per sobre de les actuals.

Marxa enrere en sostenibilitat

Les polítiques sostenibles poden no ajudar a la competitivitat empresarial a curt termini, però el que s’ha perdut de vista és que, en realitat, es tracta d’una inversió a llarg

El més llegit