¿Per què no venen a classe?

Fa ja un temps que s’està produint un fenomen, no gaire conegut en la societat, que està començant a alarmar els professors i autoritats acadèmiques d’algunes universitats. Es tracta de l’absentisme a les aules. Grups de 90 persones de sobte es veuen reduïdes a 30 o 40 en el millor dels casos, nombre que fins i tot en ocasions descendeix a mesura que va avançant el curs. Vagi per davant que l’absentisme a la universitat sempre ha sigut pronunciat. Fa dècades fins i tot s’ironitzava amb aquest, dient que el bar solia ser l’aula més plena de les facultats. No obstant, com que els grups eren d’unes dues-centes persones o més, la minva no es notava ja que sempre hi havia uns noranta o cent alumnes presents. De fet, atesa la massificació de les aules, fins i tot s’agraïen les absències. Però des que es va reduir el nombre d’alumnes per grup perquè, entre altres coses, la docència pogués ser més personalitzada, de vegades els ecos de la veu del professor ressonen en aules semibuides. Més enllà de la reducció del nombre d’alumnes per grup, no poques vegades criticada, actualment s’han sumat altres factors que afavoreixen l’absentisme, i que són ben coneguts pels alumnes. Fa 30 anys, només es podia estudiar amb els manuals o amb els apunts agafats a classe. Avui dia, abunden apunts apòcrifs a la xarxa, i fins i tot alguns professors els pengen a la web universitària entre els materials que ofereixen als alumnes. En aquestes condicions, si el professor no ofereix algun valor afegit en les seves classes, els estudiants, simplement, deixen d’anar-hi. Passa també que gràcies als cèlebres PowerPoints, alguns docents pretenen que la seva classe consisteixi a llegir en veu alta als seus alumnes les diapositives, com si els estudiants no sabessin llegir. Aquest model de professor-karaoke és especialment cèlebre entre l’alumnat, que òbviament el considera una estafa. Finalment, fa alguns anys –encara no tants–, la facultat era un lloc on relacionar-se amb persones de l’edat d’un. Actualment, les xarxes socials ofereixen ja aquest servei, cosa que també desincentiva l’assistència. Aquest procés d’absentisme creixent em temo que no s’aturarà. A tot el que s’ha citat s’hi uneix l’ús de la intel·ligència artificial generativa –ChatGPT, entre altres eines– que pot fer resums dels apunts, o de manuals sencers, exposar-los amb llenguatge natural o més simplificat, o fins i tot fer simulacions d’examen. I aquesta anomenada IAGen ha vingut per quedar-se, cosa que provocarà que, vulguem o no, hàgim de modificar l’estil de la docència i les formes d’avaluar. Podem resistir-nos més o menys a aquests canvis, però la IAGen ja ens està passant per sobre, tot i que molts, massa, no se’n vulguin adonar. L’estil de les lliçons a les aules hauria d’haver canviat des de la invenció de la impremta fa segles, però no ho va fer realment. Ara mateix, el canvi serà inevitable, i la universitat que no vulgui adonar-se’n, pot acabar desapareixent. El futur serà més virtual, sens dubte, cosa que afavorirà més activitats a distància i menys hores de classe presencial, que estaran centrades, de fet, en el que sempre haurien hagut de consistir: en la interacció activa que generi coneixement i, per descomptat, aprenentatge. Hem d’idear activitats teòriques i pràctiques per a les quals sigui imprescindible aquesta presencialitat, quan realment ho sigui, ensenyant a aprendre i a valorar la rellevància social –per descomptat, també professional– del que s’ha après. No s’han de retenir els alumnes a les aules universitàries amb controls d’assistència o amb activitats suposadament pràctiques que són escassament formatives. Cal portar-los a l’hàbit de la lectura i l’estudi, que és l’únic que genera coneixement i, en conseqüència, llibertat. Cal ensenyar-los a valorar el que aprenen, destacant sobretot el costat assistencial que té qualsevol matèria. Perquè tota professió existeix per ajudar altres persones. Pot ser que només així salvem la universitat, fomentant i utilitzant la creativitat que mai tindrà la intel·ligència artificial. L’ésser humà és i ha de ser el centre de la societat. No una màquina, la sensibilitat i empatia de la qual és idèntica a la d’un interruptor.

¿Per què no venen a classe?

El futur educatiu serà més virtual, sens dubte, cosa que afavorirà més activitats a distància i menys hores de presencialitat

El més llegit