‘Habemus Papam’

El segon americà i no es pot dir que sigui una sorpresa total, perquè tot i que el seu nom no apareixia entre els favorits, com els cardenals Parolin i Zuppi, va ser des del primer moment a la llista més àmplia dels considerats papables. Jo crec que és una elecció intel·ligent, com no podia ser de cap altra manera quan la tradició cristiana vol que el mateix Esperit Sant hagi intervingut en el procés. Com deia un cardenal abans del conclave, Déu ja ha elegit Papa, el que ara fa falta és que nosaltres resem per entendre les seves intencions. Doncs això, sembla que ho han aconseguit. L’elecció es debatia entre continuisme amb l’obra de Francesc o tornar a un model més tradicional, ja que la cúria vaticana prefereix els canvis amb comptagotes i sense presses, i el Papa recentment mort va provocar rebuig entre els seus membres més conservadors, que el van arribar titllar d’"heretge" per la seva actitud comprensiva cap als homosexuals –¿qui soc jo per condemnar?– o per la seva ferma aposta per la sinodalitat, això és, obra de l’Església cap al poble de Déu en general. I és que cal tenir en compte que l’Església no és igual a tots els països, el món és molt gran i el que sembla normal a Europa pot suscitar rebutjos a l’Àfrica. Al mateix primer món hi ha esglésies molt progressistes, com l’alemanya, i altres de molt conservadores, com la nord-americana, de la qual el vicepresident dels EUA J.D. Vance sembla formar part. Lleó XIV uneix aquestes sensibilitats diferents en un centre de concòrdia. És continuador de Francesc –que el va fer cardenal– i de la seva obra, com va deixar molt clar en les seves primeres paraules acabat d’elegir, i alhora no sembla partidari de la promoció d’ideologies que "busquen crear gèneres que no existeixen", com va dir en el seu dia a la premsa. Aquest caràcter mitjà s’observa també en la tornada a vestimentes més tradicionals i formals que Francesc, al fer la seva presentació en societat i en les seves mateixes primeres paraules, menys espontànies i més mesurades que les que va pronunciar a la mateixa finestra el seu predecessor fa ara 12 anys. També es veu en la seva pròpia trajectòria vital: és un papa del primer món, més encara, de la seva potència hegemònica per excel·lència ja que va néixer a Chicago, però és fill d’immigrants i va passar gran part de la seva vida com a missioner i bisbe en un país del tercer món com és el Perú, la nacionalitat del qual també té. Alhora coneix bé la cúria, una cosa molt important perquè és molt opaca i difícil d’entendre des de fora. Ha sigut prefecte del dicasteri dels bisbes i ha participat en la selecció dels més recents, cosa que també el fa conegut arreu del món. En aquest sentit, sembla tocar alhora totes les tecles necessàries per "construir ponts". L’elecció del nom amb què serà conegut com a papa (fins ara es conformava a ser Bob per als amics) també em sembla significativa: el germà Lleó era l’amic íntim de Francesc d’Assís, i Lleó XIV fa també referència a Lleó XIII, que va publicar l’enclíclica Rerum Novarum (1891), que va marcar una fita en la seva època per les seves inquietuds socials tot i que sens dubte no arribés a recolzar el socialisme o el sindicalisme de classe. Cada cosa en el seu moment i més en el cas del Vaticà, els moments del qual no són els de les nostres democràcies, poden durar segles i no els va gens malament, perquè l’invent té ja més de dos mil anys i segueix com un tret. Ara, amb la mateixa pompa i un protocol d’un refinament com no n’hi ha cap altre al món, el Vaticà prepararà la seva entronització amb una cerimònia tan brillant com va ser el funeral del seu predecessor, només que més alegre, i en ella tornaran a participar com a convidats els poderosos del món que es donaran cops de colze per assistir-hi. Però estic segur que també es reservarà un lloc especial per als més pobres, als quals el papa Lleó es va referir també el dia de la seva elecció ("ser a prop dels que pateixen"). Després d’un jesuïta arriba ara un agustí. Els vells i gloriosos ordes de l’Església recuperen el seu lloc davant moviments més recents que els últims papes semblen voler posar al seu lloc. Amb 69 anys, tindrà prou temps per deixar el seu segell en una Església que haurà de navegar a les aigües turbulentes d’un món incert. Cal desitjar-li el millor.

‘Habemus Papam’

El nou Pontífex uneix sensibilitats diferents en un centre de concòrdia. El Vaticà prepararà una entronització brillant a la qual tots els poderosos del món convidats es donaran cops de colze per assistir.

El més llegit