Mai saps on pot saltar la llebre. És veritat que funcionem tan de carril i tan anestesiats amb la desgràcia aliena que tenim sota mínims la capacitat de sorprendre’ns. O d’indignar-nos. Però no perdem l’esperança. Jo, per exemple, vaig notar l’altre dia una fuetada. Era el tercer dilluns negre. Recordem: primer, mort del Papa; segon, la gran apagada; tercer, sabotatge (o no) a l’AVE. Estaven Àngels Barceló i Bob Pop parlant per la ràdio quan va trucar el prototip d’oient benintencionat, i va suggerir al Bob que emulés el seu homònim, Bob Geldorf, el que va organitzar aquells multitudinaris concerts Live Aid, d’ajuda a l’Àfrica, als anys 80. Li va demanar que s’animés a muntar una cosa semblant per ajudar els pobres palestins de Gaza, apel·lant als contactes que té en el món de la música. Però la resposta del Bob va fugir del manual dels llocs comuns; fa temps que va en cadira de rodes, però estic segur que hagués saltat com una molla per proclamar la seva amarga impotència: "Em sentiria ridícul fent alguna cosa així des de l’aire condicionat de casa meva i la caloreta –va dir–, em faria vergonya perquè no som allà, perquè no hem actuat a temps. Jo no puc netejar la meva consciència amb això".