És igual el Papa, l’Església ja ha guanyat. En el món de la informació immediata digital i massiva, ha aconseguit que el planeta estigués pendent del fum d’una xemeneia com si estiguéssim encara en l’edat mitjana. En el món de les filtracions, els rumors i les fake news, ha aconseguit blindar informativament un centenar curt de cardenals octogenaris, ser la primera a donar en exclusiva la notícia i sorprendre, a més, amb un candidat tapat que amb prou feines figurava en cap travessa. En l’era del desgavell postmodern on tot és revisable, ha preservat el relat d’una litúrgia ancestral en la qual, des de fa segles, sense ni una sola innovació, es repeteix sense variar el mateix ritual perfectament planificat, amb la mateixa escenografia. En una societat on tot ha de ser nou, ha aconseguit que fascini precisament el que mai canvia, l’analògic, el tradicional. En l’Occident que adora la democràcia, l’Església ha pogut mantenir-se com una monarquia absolutíssima que diposita en una sola persona tot el poder de decisió. Aquesta espectacular i anacrònica posada en escena té com a única finalitat preservar el poder colossal de la institució, que ha aconseguit el miracle de continuar influint sobre milers de milions de persones sense que faci falta passar per cap urna.