En nom de Lleó XIII

"Tinguin presents els rics i els patrons que oprimir per al seu lucre els necessitats i els desvalguts i buscar el seu guany en la pobresa aliena no ho permeten les lleis divines ni les humanes. I defraudar algú en el salari degut és un gran crim...". Aquest és només un extracte d’un dels textos econòmics que més influència han tingut en la història: l’encíclica Rerum Novarum. La firmava el 5 de maig de 1891 Lleó XIII, anteriorment conegut com a Gioacchino Pecci. Amb això s’exposaven els principis que van marcar la doctrina social (i econòmica) de l’Església, una autèntica tercera via entre el capitalisme salvatge que va generar el primer gran desenvolupament de la industrialització i les reaccions ideològiques procedents de les teories de Karl Marx (mort el 1883), Friedrich Engels (1895) i Mikhaïl Bakunin (1876). Dos anys abans de l’aparició de l’encíclica, en la unificada Alemanya, el canceller Otto von Bismarck ja havia instituït el cobrament de la primera pensió de jubilació. Era el germen de l’Estat del benestar que la resta dels països europeus van anar instal·lant en els anys previs a la Primera Guerra Mundial. Aquella era la manera més plausible de poder fer front, des de la política i amb arguments, a l’amenaça revolucionària socialista i anarquista. La lectura de Rerum Novarum no pot ser més adequada en aquests moments. A la duríssima crítica a la frivolitat d’aquells que posen en dubte la propietat privada, la meritocràcia, el dret al treball i la prosperitat econòmica des d’un fals progressisme esquerrà, se suma l’acusació a qui situa com a únic objectiu vital i polític l’obtenció de riquesa caigui qui caigui. De Robert Francis Prevost, qui és i què pensa, estem fent un curs accelerat aquests dies. Com passa sempre, intentar explicar l’Església des de posicions polítiques mundanes, reduint-la als clixés ideològics, ja per si sol pervertits, del nostre parlamentarisme i tertulianisme, és un error. Importen més la tradició, la lectura dels textos sagrats, els símbols i les formes. En nom de Lleó XIII recordem Lleó d’Assís, reconegut com a deixeble, amic i confessor de sant Francesc d’Assís, però també busquem una analogia amb la decisió del conclave del 16 d’octubre de 1978 d’elegir un cardenal polonès, Karol Wojtyla, com a Papa. Si en l’elecció de qui seria Joan Pau II l’Esperit Sant va haver de tenir en compte la seva procedència geogràfica i la influència que podia tenir, com així va ser, amb el final del teló d’acer; qui sap si aquesta vegada, amb l’elecció de Prevost, ha tingut en compte el perill que suposa l’absoluta falta d’escrúpols i amoralitat que representa el president dels Estats Units. Un país que, recordem, en els bitllets de dòlar hi ha escrita la frase In God we trust (confiem en Déu). Però si Joan Pau II va coincidir amb Ronald Reagan, Margaret Thatcher, Helmut Kohl, Mikhaïl Gorbatxov, François Mitterand i Felipe González en la decisiva dècada dels vuitanta, ¿qui acompanyarà Lleó XIV.

El més llegit