Un dels problemes estructurals (no pas conjunturals o extraordinaris, sinó essencials) de la democràcia és la seva pròpia fragilitat. De fet, no pot existir una democràcia si no és feble. Una democràcia que anomenéssim "forta" s’acostaria perillosament a l’exercici d’un oxímoron, perquè, en aquest sentit, "fortalesa" significaria renunciar teòricament a la possibilitat d’una destrucció, aspecte que no tenen en compte els règims dictatorials per als quals la qualitat de fort és sinònim d’intransigència. Si la democràcia implica llibertat de pensament i d’acció, prohibir els que hi estan en contra (els que la voldrien veure aniquilada) seria inocular un verí mortal al cor mateix del sistema. ¿És així de debò? ¿No pot, la democràcia, ser forta contra els qui pretenen, en última instància, que s’afebleixi fins a la inanició? Aquest dubte, el va formular Karl Popper com a paradoxa en el seu llibre La societat oberta i els seus enemics. Escriu el filòsof: "La tolerància il·limitada pot conduir a la desaparició de la tolerància". I afegeix que cal reclamar, "en nom de la tolerància, el dret a no tolerar els intolerants".