Cotxes grans i extrema dreta

Tots els cotxes de gamma alta tenen un mateix problema: no tenen intermitents. Ho poden comprovar a qualsevol autopista: si el cotxe que va per davant no senyalitza lluminosament el seu canvi de carril, és que ha costat més de 30.000 euros. No és el seu únic defecte de fàbrica: també tenen un problema greu, malgrat la càmera, que s’activa marxa enrere per aparcar cenyint-se a la seva plaça. Òbviament, el defecte de fàbrica no és tant dels cotxes com dels seus amos i en aquestes dues tares s’endevina el seu caràcter. No els importa prendre decisions improvisades, envair la teva zona, sense previ avís, perquè per això són més grans (el carrer, en fi, és seu). I en la seva incapacitat congènita per aparcar un veu ressons d’aquesta postura tan masculina als trens i metros (cames obertes a tot el que poden) que envaeix l’espai vital dels seients contigus. Reconec que fa temps que estic obsessionat amb aquesta tara, de capitals pròsperes i traumes freudians, dels cotxes amb gigantisme. Però resulta que ara diversos estudis em donen la raó. Se n’ha publicat un al Regne Unit, del qual es fa ressò The Standard, que explica que els models SUV (Sports Utility Vehicles) són veritablement perillosos. En un accident, la taxa de mortalitat del ciclista o el vianant augmenta amb aquests un 44% si la víctima és adulta, un 82% si encara és un nen i un 130% si té menys de 10 anys. El seu morro és tan potent i elevat que t’impacten a la pelvis o al cap. De fet, algunes plataformes proposen taxes extres per a aquests vehicles. Sempre he pensat que els cotxes, com els rellotges, massa ostentosos i megalòmans amaguen algun tipus de manca d’índole emocional. Però, a Anglaterra, més de la meitat dels nous cotxes són SUV. De fet, allà se’ls diu, amb aquest humor brit tan fi, Chelsea Tractors: cotxes gairebé 4x4 per conduir pels carrers dels barris més pijos de Londres. Proposo importar el terme: Bonanova Tractors, La Cerdanya Bulldozers, Upper Tuneladores. Suposo que els seus conductors consideren que han de portar aquests tonells, que deixen petits els carrils, perquè apareixeran tancs per la Diagonal o hauran de remuntar insalvables dunes. Ja els veig transformant-se en Christine, el cotxe de la novel·la de Stephen King que començava a carregar-se penya. Al marge de les causes psicoanalítiques, n’hi ha també d’altres culturals. Detecto en la plaga d’aquests cotxes desproporcionats un paral·lelisme amb la importació d’algunes idees. Als EUA, aquests vehicles poden tenir sentit en aquestes enormes carreteres i en aquestes vides que exigeixen cotxe fins i tot per anar a buscar pa. A Barcelona, són ridículs. Però el mateix passa amb determinades idees de l’extrema dreta ianqui, que s’han ficat en la realitat espanyola (i en la catalana) amb calçador: receptes a problemàtiques que aquí no hi havia. És tan tonto un de Vox o d’Aliança aplaudint els aforismes de Trump com un altre recollint el nen a l’Eixample amb un cotxe gegant sense posar-hi els warnings. De fet, de vegades són la mateixa persona.

El més llegit