Operació blanqueig a Pujol

Des de fa uns mesos existeix una campanya de blanqueig sobre la figura de Jordi Pujol, que ha sigut progressiva i controlada. La primera fase es va dedicar més a la presència pública del personatge i l’actual està encaixada a recuperar els aspectes positius del seu perfil polític. La pel·lícula Parenostre n’és un exemple. No es pot negar que els que vam viure de ben a prop tot el que va envoltar a Pujol, no només l’any en què es van revelar els diners que tenia la seva família a Andorra, sinó durant tota la construcció de l’ideal pujolista des dels 80, teníem un interès morbós per descobrir amb quina base es construïa l’argument de la pel·lícula. Podia ser una ficció que s’acostés a la realitat o unes suposades veritats que expliquessin un relat trampós. Vista la pel·lícula, em quedo amb la segona idea. No hi ha res com canviar els temps dels esdeveniments per desvirtuar el que ha passat. I és una llàstima. No era una mala idea utilitzar el cine per acostar al ciutadà uns fets que van representar el final d’un cicle polític i l’arrencada d’una nova versió. Però, per a això, el guió no podia ser de Toni Soler, l’inventor de Polònia, un programa que des de l’exageració va mimar el nacionalisme català i l’independentisme, utilitzant l’humor per edulcorar la idea d’identitat amb què Pujol va pretendre evangelitzar Catalunya, molt abans de l’arribada de la democràcia. Tot i que pugui resultar estrany, el març del 1980 Catalunya va elegir un banquer de 50 anys com a president de la Generalitat. Ho havia sigut des del 1959, amb la fundació de Banca Catalana, fins que el seu activisme polític el 1976 va fer que abandonés les regnes del banc per consolidar el projecte de CDC, constituït el 1974. La seva logística mental era de banquer. Per entendre la família Pujol, no s’ha d’oblidar aquest detall, tot i que des del seu punt de vista aquest coneixement s’havia de bolcar a construir Catalunya. Ell ho va tenir clar. La seva família, no. Els diners andorrans dels Pujol, que van ser públic el 7 de juliol del 2014, van sorprendre tota la família i a ell mateix, però no per tenir-los, sinó perquè un diari també en tingués coneixement. Van passar 18 dies fins que el polític va reconèixer, amb l’excusa del llegat de l’avi Florenci, que així era. Aquest detall hauria d’haver sigut crucial en l’argument de la pel·lícula i no una suposada visita de Pujol a mossèn Ballarín de la qual, com descrivia en un article Gemma Martínez, no existeixen elements factuals per certificar-la. Expiar pecats resulta molt cristià, però, en aquest cas, poc creïble. Em comentava una altra companya del sector que la pel·lícula pujoleja. El terme és idoni. Traspua amor per Pujol i deixa el llast de la família en un espai jocós. Utilitzar el famós menjador dels macarrons de les primeres eleccions com a espai narratiu de relació familiar, amb una taula amb menys plats de la nombrosa representació de fills, filles, gendres, nores i nets, demostra la farsa. Jordi Pujol va ser un home d’Estat, és cert. Va tenir al seu cap una concepció de Catalunya concreta, la seva. Però va fracassar amb el sentit que la seva família va donar al servei a la societat.

El més llegit