¿Va trucar per telèfon l’expresident Jordi Pujol al rei emèrit Joan Carles I perquè intermediés quan El Mundo va revelar que tenia una fortuna familiar no declarada a Andorra? ¿Va visitar mossèn Ballarín quan va fer pública la seva confessió per reconèixer els seus pecats i buscar l’absolució? Aquestes són les úniques preguntes mínimament provocadores que planteja Parenostre, la pel·lícula de Manuel Huerga i Toni Soler sobre Pujol, que sembla prometedora al principi i resulta descafeïnada després de 96 minuts. Justament aquests dos moments de la vida de l’expresident són deliberadament inventats en una obra de ficció basada en fets reals, concebuda com un thriller polític sobre un personatge contemporani i no com una investigació. Convé publicitar-ho així per evitar la decepció que les persones informades patiran si van al cine a la recerca de noves dades. En aquest sentit, Parenostre és irrellevant.