Hi ha coses que és millor escriure-les abans que es produeixi el desenllaç. Passi el que passi aquest dimarts a Milà i passi el que passi amb el final de la Lliga, l’actual equip ha reconciliat l’afició amb el Barça. Les amargors de les últimes temporades, no només en termes de títols sinó també de joc, i l’exili del Camp Nou havien refredat moltíssim la vinculació amb el club. Les reiterades victòries amb el Reial Madrid, la remuntada contra l’Atlètic de Madrid, el bany al Borussia i la capacitat de patiment a Dortmund han convençut la culerada que aquesta manera de jugar que tant els agrada d’aquest equip pot acabar obrint un nou cicle de títols. Flick és una barreja gairebé perfecta de Guardiola i Luis Enrique, els faedors de l’últim període de glòria. Lamine Yamal és una mica millor que Messi a la seva mateixa edat. Cubarsí i Iñigo Martínez recorden els millors anys de Puyol i Piqué. Pedri és Xavi amb carisma i entre Olmo, Gavi i companyia han fet oblidar Iniesta mentre Raphinha i Lewandowski podrien ser qualssevol dels que els van acompanyar. Hi ha equip i l’afició s’hi identifica tant o més que amb els anteriors.