No idealitzar les mares

Dia de les mares i una altra vegada missatges a les xarxes, on en parlen com a éssers que ho resisteixen tot, que arriben a tot i que se sacrifiquen per tot. Això ve des d’una antiga Roma que idealitzava les matrones i fins i tot declarava les importants com a mares de la pàtria. I, després, el mateix per part del franquisme. D’aquells fangs, aquests llots. És la trampa de vendre una maternitat heroica. Les mares no són éssers mitològics. Són dones, persones, amb virtuts i defectes, amb somnis i contradiccions. No s’han de sacrificar per tots, tot i que les dades mostrin que al final ho fan perquè ningú més assumeix la càrrega. S’imposa un ideal tan alt que requereix una força sobrehumana que, com a impossible, genera frustració. I el problema és que arriben a aquest sentiment per una qüestió que no és d’elles ni de les seves capacitats, sinó estructural. Els missatges són molt bonics, però no són reals. No mostren el que hi ha darrere. L’Associació Yo No Renuncio ens diu que el 87% de les mares sí que renuncien a algun aspecte de la seva carrera professional, com salaris, ascensos i guanyar estabilitat. Per al 85% no existeix una hora al dia per cuidar-se, ni tan sols per a consulta mèdica. Arrosseguen malalties com poden o sense diagnosticar. Més del 60% arriba ben esgotada de treballar i, a casa, les dades demostren que no existeix un repartiment de les cures i tasques. No es tracta d’ajudar, sinó d’assumir responsabilitats diàries, no excepcionals o temporals si un dia la mama està malalta o no pot fer-ho per una circumstància. Gerda Lerner deia que "el fet que les dones puguin parir fills respon al sexe; que les dones els criïn es deu al gènere, una construcció cultural". Per això, darrere de l’abnegació i el sacrifici de moltes felicitacions que llegim, no existeix una qüestió biològica que fa de les dones les úniques capaces d’arribar a aquest ideal de criança. Com a construcció cultural hi ha una base estructural que va més enllà de la conciliació dins de la llar, sinó també del públic i privat. No hi podrà haver desenvolupament professional de les mares fins que també les empreses i organismes públics assumeixin la realitat de la conciliació. No es pot utilitzar simbologia d’una maternitat totpoderosa quan la realitat amaga una falta de suport estructural. S’espera que ho facin tot, però que no demanin. I, si demanen, potser se les escolta, però no es fa. Menys missatges que glorifiquin la maternitat i cartells que de forma velada demanin a les mares que resisteixin, perquè és el que se’ls agraeix. Tampoc serveixen avui les flors si després van acompanyades d’abandonament. La maternitat ideal no és la que sempre mostra Instagram de mares somrients, cases lluents i nens perfectament vestits. Ni la de l’Amazon, que només ens recomana com a regal, per a elles, electrodomèstics. Avui recordem les mares reals. Les que crien soles, les que demanen ajuda, les que es cansen, les que dubten. Les que cuiden i es cuiden. I les que volen ser mares i les que no, però cuiden igualment. Que en la construcció cultural de la cura hi estem totes ficades.

El més llegit