Estava escrit que la dreta carca convertiria l’apagada en el seu habitual ventilador de porqueria. Al poder, evidentment, cal pressionar-lo, preguntar-li, exigir-li, i una apagada d’aquestes dimensions mereixerà explicacions profundes i també assumpcions clares de responsabilitats. Hi ha indicis per creure que es van cometre algunes negligències, i a mesura que s’esvaeixen les teories d’un ciberatac augmenta lògicament la pressió sobre la gestió de Red Eléctrica. Perfecte: estem en una democràcia, i cal aclarir els fets fins al final. Però on es veu el llautó a l’aparell central reaccionari no és en la seva voluntat de fiscalitzar sinó en la seva precipitació malaltissa, en aquesta pressa boja per abalançar-se sobre Sánchez molt abans que se sàpiga què és realment el que va passar. Des del primer minut, el PP ha volgut fer veure que el Govern estava fora de combat i sense reacció, però no s’ha adonat que l’alta complexitat del problema obligava a una certa prudència en la comunicació. El president va comparèixer dues vegades el mateix dia, una al cap de cinc hores, i una altra al cap de cinc hores més, per explicar el que l’Executiu començava a conèixer. Entre altres detalls, que en cinc segons es va perdre el 60% de la capacitat de tota la xarxa elèctrica del país. Tots els especialistes europeus van estar d’acord des del primer moment que establir les causes del desastre pot comportar setmanes, i fins i tot mesos. Per això, al revés del que proclama histèricament la dreta, la gestió comunicativa del govern ha sigut assenyada, en el sentit que calia trobar un equilibri entre no quedar-se en silenci però tampoc no enviar missatges buits de contingut.