Li vaig dir a la meva filla, com cada dia, "¡acaba ja!". Sé que és un dia normal perquè crido el mateix cap a tres quarts de deu, quan veig que fem tard a l’escola i encara no sortim de casa. Els dilluns, potser, crido més fort, així que aquell dia la normalitat es va agreujar. A més, no existeixen els dilluns rars. Un dilluns és un dilluns. Si el món explotés també es consideraria lògic. Com que després de deixar l’Helena em vaig dirigir a la cafeteria de l’Hotel Altiana, la normalitat es va seguir expandint. Allà vaig acabar de llegir El valor de la atención, de Johann Hari. Al sortir, em vaig dirigir a comprar kiwis a una petita botiga d’ultramarins. El kiwi, certament, sempre sotmet la realitat a una prova de tensió. Amb prou feines queden kiwis normals, que tinguin gust de kiwi, amb aspecte i, sobretot, preu de kiwi, no de Mercedes-Benz. Però, tot i així, vaig trobar kiwis normals. En vaig comprar dos quilos, per si de cas. Al tornar em vaig passar per la llibreria Volando Libre i em vaig comprar Calle Londres 38, de Philippe Sands, també per si de cas. Vaig tornar a casa no sense abans passar per la fleca a agafar una baguet, com cada matí. Quasi m’atropella un cotxe, com qualsevol altre dilluns, dimecres, dijous o divendres.