Cada vegada que viatjo per motius de feina, la literatura, el periodisme, la meva germana em pregunta no per telèfon, perquè és impossible trobar un forat per a aquesta trucada, ja que l’existència de les mares transcorre al ritme accelerat que determina la cura dels seus fills, sinó mitjançant un breu missatge, si m’ha acompanyat L. "¿Està L. amb tu?" o "¿ha anat L. amb tu?" solen ser les variants d’una qüestió que busca una resposta tranquil·litzadora, la seguretat que a mi, la seva germana gran, no em passarà res, allà on vagi, i que, si em passa, estaré acompanyada. "Millor, així no estàs sola", respon ella si li dic que sí, que L. ha vingut amb mi on sigui, tot i que, al llarg dels molts anys que fa que portem vides diferents, ella la seva i jo la meva, hi ha hagut ocasions en les quals he estat a punt de mentir-li quan en realitat estava sola, i així em sentia.