Apagada a 120 per hora

Acosteu-vos al foc perquè us expliqui la meva Gran Apagada: comença amb uns gegants i acaba amb una trucada divina. En realitat no són gegants, sinó que són molins, però sí que és una creu lluminosa la que m’anuncia la salvació. Té aquesta història una mica del Quixot i molt de Nuestra parte de noche. El 28 d’abril del 2025 travesso el país amb cotxe rumb al llogarret de Zamora de la meva parella. Un dilluns anodí per a un viatge sense sobresalts. Cap a les 11.45 escolto a la ràdio que El Último de la Fila torna als escenaris. Decideixo que el dia passarà a la història per aquesta notícia, mentre taral·lejo A veces se enciende, una de les seves cançons. Avancem a 120 per una enorme vànova de retalls de colors. Penso en Cervantes quan veig els molins eòlics, tot i que trigo a adonar-me que, malgrat que alguns arbres cabotegen, les hèlixs no giren. "Diu Andrés al xat que se n’ha anat la llum", em comunica la meva parella. És curiós que una periodista addicta a les alertes informatives del mòbil s’assabenti de la caiguda energètica a través del porter del nostre edifici. Pugem el volum. "Evitin el cotxe", escolto, mentre trepitjo l’accelerador. La periodista de RNE em critica el gest: "No circulin". Vaig amb els meus nens, la meva parella i la meva sogra en un cotxe amb el dipòsit mig ple. Paro en una estació de servei. "Et puc vendre un sandvitx. O Filipinos. Però gasolina, impossible", em diu l’empleat (la seva armilla reflectora flota com un ectoplasma en la penombra de la garita). El Toyota afronta el tram de la Rioja amb un optimisme histèric que es contradiu amb el gràfic del combustible. Accelero i perdo una altra barra. Començo a pensar en el futur de la meva família. No en els seus estudis universitaris, sinó en l’imminent: ens veig tirats al voral llepant un envàs de Filipinos per subsistir fins que es faci la llum. Ara els telèfons no funcionen, així que no podríem trucar a l’asseguradora. Recordo la feliç idea d’"anar al poble a desconnectar". Fem càlculs amb un boli en la Guia Campsa 1993. No arribem. Entrem en reserva. No van els datàfons. La meva sogra m’ensenya un feix de bitllets i diu: "Soc el Banc d’Espanya". ¡Va, equip! Haurem de parar a dormir. Avancem a 130, fent-li la ratlla al mig al futur ros dels camps de blat castellans, mentre miro als costats: hostals de carretera. Respiro alleujat. Quan redueixo per gastar menys gasolina, desxifro el vermell dels rètols i escolto la meva sogra que diu: "Són de senyoretes". Em veig entrant en un club de cites amb dos nens, la meva parella i la meva sogra: "Bona nit, madame: ¿la suite familiar? Als meus fillets els faria gràcia el llit d’aigua". L’única esperança és arribar a Toro, a 60 quilòmetres del nostre destí. Entrem amb una sola barra de combustible, a 15 per hora. Aparco i vaig a peu a la gasolinera. "Pot ser que en dues hores... o en tres dies. Ha sigut Putin", m’informa l’empleat. "¿Venen Filipinos?", li pregunto. L’acte d’heroisme més gran de la meva vida ha sigut sortir a buscar pollastre a l’ast un diumenge de ressaca, així que proposo a la meva família que segueixin ells amb taxi fins al llogarret. Jo buscaré un llit i demà portaré el cotxe. Buidem el maleter i esperem en una cantonada, com emigrants en un moll irlandès el 1849. He localitzat una pensió, però m’han dit que tanquen a les vuit. El taxi no arriba. Són les 20.30. I 45. El taxi arriba. Passo el poble i veig que hi ha un bar anomenat El último de la fila. De vegades s’encén. Està tancat. De vegades s’apaga. Deambulo amb una bossa de plàstic (el meu kit de supervivència: Filipinos, dues mandarines i la novel·la Skippy muere, de 800 pàgines). Llavors vull cridar al cel la meva derrota i allà trobo la resposta divina. Una creu. Lluminosa. ¿M’hauria de fer monjo? La llum ha tornat al rètol de la farmàcia de Toro, tot i que quan corro a la gasolinera em diuen que encara no bomben. És igual: localitzo aquest bar-pensió, Pirata Street Food, que gràcies a l’electricitat recobrada no ha tancat a les vuit. Demano l’hamburguesa pirata i l’habitació 201. M’adormo amb Pedro Sánchez citant Sòcrates a la tele: només sap que no sap res. L’endemà tothom ho sap tot: al bar, tres veïns malparlen de les renovables. "N’han tingut la culpa les plaques solars", apunta un. "¿Saps que els molins eòlics són la causa de mortalitat més gran entre els ratpenats?".

Apagada a 120 per hora

És una creu lluminosa la que m’anuncia la salvació. Té aquesta història alguna cosa del ‘Quixot’ i molt de ‘Nuestra parte de noche’

El més llegit