Una taca d’oli que es va estenent sense que tinguis a mà un paper assecant, un drap de cuina. Sense que ni tan sols tinguis la capacitat de pensar en el paper o el drap. Sense que sàpigues de quina manera es pot evitar que aquell oli que s’ha escampat arribi a apoderar-se de tot el marbre. Incapaç de fer res, de reaccionar. Només d’observar com l’oli avança. Primer et penses que han saltat els ploms perquè no hi ha connexió a internet. Ho comproves. Veient que no, t’imagines que és un problema de la comunitat, que les obres d’un veí han malmès algun punt de la xarxa. ¿Quina xarxa? No en saps res, d’aquestes coses. Surts al carrer i t’adones que és general. Del barri, penses. S’ha malmès una torre elèctrica, tot i que tampoc saps si hi ha torres elèctriques o transformadors a prop ni tampoc com funcionen o com s’espatllen. La primera notícia de l’assaig d’un drama contemporani té la dona una veïna que no pot pujar al seu pis perquè va carregada i és gran. Et diu que no és de la ciutat ni tan sols de Catalunya, sinó que l’apagada és general a la península. "Estic molt espantada", diu. Més endavant, aquella taca d’oli que començava com un petit sotrac domèstic (¿qui se’n recorda ara dels ploms?) es converteix cada vegada més en un delirant història europea. "És tot Europa", diuen alguns. No ho pots saber del cert perquè les notícies t’arriben a pessigades, però ja ets capaç de començar a imaginar un col·lapse.