Pregant i donant la llauna

"Si tots fóssim ateus, el món seria més pacífic". Alguna vegada havia recordat aquesta frase de José Saramago, però ara, amb la mort del papa Francesc i tota la parafernàlia que l’envolta, la veritat és que no puc treure-me-la del cap. També em sembla oportú recuperar-ne una altra, de Voltaire, perquè abunda en la mateixa idea, quan diu: "Els que poden fer que creguis coses absurdes, poden fer que cometis atrocitats". Aquestes cites apareixen en un llibre, titulat No hay Dios (probablemente), del periodista veterà Manuel Saco, una lectura molt recomanable per als qui no participen del fervor catòlic d’aquests dies i també per als qui tenen dubtes sobre això tan íntim de la religió i l’espiritualitat. Som molts els que, com explica Javier Cercas a El loco de Dios en el fin del mundo, vam créixer educats en un catolicisme tan ranci i tan exigent que la deserció era només qüestió de temps. Per això, els que militem en la tribu dels descreguts reconeixem en la mort d’un papa la seva indubtable transcendència mundial, però no hem pogut esborrar l’esgarrifança que ens provoca pensar que hi ha algú esperant-se a l’altra vida per passar comptes. I que, a sobre, en la seva llista de greuges potser pondera que hàgim estimat una altra persona del nostre mateix sexe o, en cas de ser dona, que hàgim decidit avortar. No, a mi i a molts, això de la religió no ens convenç; i molt menys els que la controlen. A més, a Espanya, la jerarquia catòlica, amb el seu discurs immobilista i retrògrad, tampoc ha fet gaire per fer-nos canviar d’opinió. Sigui com sigui, en aquests dies en què les imatges vaticanes i les quinieles papals colonitzen gran part de la conversa pública, no em queda més remei que admetre la mestria dels que mouen aquests fils des de fa segles. És una pena que, com escriu Manuel Saco, "els religiosos no es conformin amb salvar-se a ells mateixos sense entremetre’s a les nostres vides". Si algun dia ho fa, jo seré el primer a donar-li les gràcies a Déu.

El més llegit