Fa dies que volia escriure sobre El loco de Dios en el fin del mundo, el llibre de Javier Cercas que explica la seva peculiar aventura al Vaticà i el viatge que fa en el seguici que acompanya el papa Francesc a Mongòlia. Ara, esclar, és un bon moment. De les dues o tres coses que m’interessen més al món, una és Roma i el Vaticà, i tot el que hi passa. D’altra banda, no sóc gens sospitós de ser amic de Javier Cercas. Ho vaig ser (si més no, conegut i saludat), però amb el pas dels anys ens hem distanciat de tal manera que fins i tot hem mantingut notables, m’atreviria a dir que agres, divergències, en públic i en privat. Em vaig acostar, doncs, a aquesta "novel·la sense ficció" amb l’interès que em desperta l’assumpte i amb el neguit de pensar què n’havia fet Cercas, de la seva experiència vaticana. Diguem-ho d’entrada: aquesta "barreja extravagant de crònica i assaig i biografia i autobiografia" és una peça magnífica. No s’allunya de l’estil habitual de Cercas, que consisteix, per dir-ho en poques paraules, a fer servir una idea d’ell mateix, ficcionada, però real, tangible, per situar-se, ell mateix, en una acció que, sigui quina sigui l’excusa, esdevé "una recerca, una mena de thriller, una persecució". Tota la faramalla de la prosa, amb recurrències i girs concèntrics, amb explícita i repetida formulació de l’objectiu final, prova d’obtenir una resposta definitiva que, de fet, ni ho és ni ho deixa de ser.