El bonapartisme de Bergoglio

"La necessitat té cara d’heretge" és la versió popularitzada de necessitas caret lege. Qui té necessitats no té llei. Per a bona part de l’establishment conservador de l’Església, Francesc ha sigut un papa herètic. Si la seva heretgia o manera de ser deixa empremta i continuïtat, s’haurà de veure. La tasca d’elegir el seu successor recaurà en el col·legi cardenalici. Després del consistori de desembre del 2024, Francesc ha nomenat 110 cardenals dels 135 que decidiran qui serà el nou papa. Tot i que seria exagerat creure que aquest col·legi és una espècie de comitè central soviètic fet a imatge i semblança seva. En aquest sentit, pot ser reveladora la pel·lícula Conclave. El 10 de febrer del 2013, Joseph Ratzinger, el papa Benet XVI a qui van anomenar el rottweiler de Déu, va convocar un consistori per resoldre tres causes de canonització, i va deixar tothom perplex, al declarar: "Després d’haver examinat davant Déu reiteradament la meva consciència, he arribat a la certesa que, per l’edat avançada, ja no tinc forces per exercir adequadament el ministeri petrí. Soc molt conscient que aquest ministeri, per la seva naturalesa espiritual, ha de ser portat a terme no únicament amb obres i paraules, sinó també i en no menor grau patint i resant. No obstant, en el món d’avui, subjecte a ràpides transformacions i sacsejat per qüestions de gran relleu per a la vida de la fe, per governar la barca de sant Pere i anunciar l’evangeli, és necessari també el vigor tant del cos com de l’esperit, vigor que, en els últims mesos, ha disminuït en mi de tal manera que he de reconèixer la meva incapacitat per exercir bé el ministeri que em va ser encomanat". Benet XVI va dimitir perquè, segons les seves paraules, patia d’insomni des d’agost del 2005, uns mesos després de succeir Joan Pau II. ¿Què li feia perdre el son? Doncs la seva incapacitat per conjurar el Diable, que unes vegades amb la forma de la corrupció al Banc Vaticà i d’altres amb la de la pederàstia havia sumit la cúpula governant de l’Església en una crisi sempre reprimida amb unes costures que no donaven més de si. Benet XVI, per tant, va llegar al seu successor la tasca d’abordar el desafiament de dir, el que a la seva carta de dimissió va anomenar "governar la barca de sant Pere". Francesc manejava hàbilment situacions diverses, com el president xilè Salvador Allende. Havia congeniat amb cercles nacionalistes argentins, i si bé no era peronista, la seva afició a la doctrina social de l’Església l’emparentava amb Juan Domingo Perón. Davant la pèrdua de feligresos a l’Amèrica Llatina i a Europa, el transvasament a altres religions i la crisi de la Gran Recessió, el papa Francesc va traçar el seu full de ruta en una societat mundial afectada per les grans desigualtats i la concentració de la riquesa. La seva simpatia mediàtica li va permetre anar de paraula molt més enllà del que en termes de reorganització i governança es va plantejar. L’esdeveniment més important impulsat per Francesc és el Sínode sobre la Sinodalitat, el que Albert Sáez ha anomenat una de les "bombes de dispersió" que va llançar. O l’"abandonament de la monarquia absoluta com a forma de govern". Aquest va implicar el debat de temes que preocupaven Francesc, com la crisi de refugiats, el canvi climàtic i la participació dels laics a l’Església. Cinc cardenals conservadors van expressar inquietud sobre el Sínode el 2023: insatisfets amb les respostes rebudes del papa Francesc, van fer públiques les seves preocupacions. Mentrestant, veus progressistes a l’Església van criticar el document final. Perquè Francesc no es va implicar a fons com s’esperava d’ell per promoure la posició de les dones o el lloc dels catòlics LGBTIQ a l’Església. La personalitat de Jorge Mario Bergoglio, el papa Francesc, va ser el resultat de la influència italiana en aquella dècada tan decisiva de l’Argentina moderna dels anys vint del segle passat en el caràcter dels argentins. Retòrica no li faltaria. Però de les paraules als fets han quedat coses per fer. I va intentar l’equilibri fins al final –una mena de bonapartisme bergoglià–, el que es va poder comprovar en els minuts que va dedicar, abans de morir, al vicepresident nord-americà James Vance, a qui en principi no volia rebre.

El bonapartisme de Bergoglio

La seva personalitat va ser el resultat de la influència italiana en aquella dècada tan decisiva de l’Argentina dels anys 20 del segle passat

El més llegit