L’eufòria ni es pot ni es vol dissimular entre els culers. Creuen fermament en el triplet, a tornar a dominar el futbol nacional i europeu, a somriure d’allò més després d’anys de dissorts. L’eliminació del Reial Madrid en la Champions hi ha ajudat, per descomptat. La veritable remuntada va ser la del Barça davant el Celta i això dona més força encara a un equip que no deixa de creure-hi, que és capaç de tot gràcies a un grup de nanos que es diverteixen jugant a futbol. Surt Lamine i la màgia s’apodera de l’estadi. Però allà hi ha Raphinha, el que mai falla, un líder silenciós, segurament inesperat. Quin jugador, que bé que ho ha fet Flick recuperant-lo per a la causa. I aquest veterà rejovenit anomenat Lewandowski, la lesió del qual suposa un greu contratemps en aquesta recta final de temporada. L’any, tot i que intermitent pels contratemps físics, de Dani Olmo, també està sent notable. No oblidem la categoria de Cubarsí, central per a molts anys al seu club i a la selecció espanyola. Tots són jugadors excepcionals, no hi ha dubte, però la figura de Flick s’eleva per sobre de la de tots. Allà hi ha l’entrenador alemany amb la seva mà ferma, la que no permet frivolitats ni a Ansu Fati ni a Ferran. De mals gestos, els justos, ho ha deixat ben clar. Ara mana ell. En altres temps no gaire llunyans hi havia jugadors amb més pes. La diferència és evident.