Trump, contra l’ordre mundial

N’hi ha hagut prou amb tres mesos perquè el caràcter disruptiu i imprevisible de la presidència de Donald Trump s’hagi manifestat amb tota radicalitat. Les mesures adoptades fins ara són una sacsejada d’efectes imprevisibles en quatre camps que estan íntimament relacionats: les regles de l’economia global, la relació dels Estats Units amb els seus aliats tradicionals i amb la Xina, el pas de les guerres d’Ucraïna i de Gaza i la cohesió d’una societat partida en dos com no ho ha estat mai des del crac de Wall Street de 1929. Tot és diferent en aquests quatre camps des que Trump va arribar a la Casa Blanca el 20 de gener: han volat pels aires les convencions polítiques més sòlides a escala mundial. Tot i que l’esbojarrada carrera proteccionista de Trump i el seu càstig aranzelari generalitzat és la dada dominant en l’atmosfera enrarida de les últimes setmanes, no és l’únic símptoma dels riscos que corre l’ordre internacional amb la tasca del president, cada vegada menys aclamat per alguns dels tenors de les tecnofinances que l’envolten, ara alarmats. Perquè no només ha activat l’angoixa a les borses, l’erosió del dòlar i del deute nord-americà i la inestabilitat en les relacions comercials –de la Xina al Canadà, de Mèxic a la Unió Europea–, sinó que ha alimentat la incertesa a cada pas que fa en molts altres àmbits. Ara mateix no hi ha ningú que sigui capaç fer vaticinis sobre quin camí de sortida s’entreveu per a la invasió d’Ucraïna, mentre Rússia es resisteix a plegar-se als designis de Trump; no hi ha manera d’entreveure una sortida realista i equilibrada a la matança de Gaza, trencada la treva per Israel sense més reacció dels Estats Units; proliferen les incògnites sobre el futur que espera a l’OTAN, i és molt aventurat fer previsions sobre quin serà el rumb del president a mitjà termini. Fins ara, l’únic que sembla haver alterat el pols de Trump és la deriva del mercat del deute; la resta no sembla incomodar-lo. No hi ha cap seguretat que mantingui la suspensió parcial dels aranzels durant els 90 dies anunciats ni que moderi les seves exigències als aliats, en la confrontació amb la Xina i en la culminació d’alguns dels seus projectes més desestabilitzadors, com annexionar-se Groenlàndia. Una part de la societat nord-americana, en general, i el Partit Demòcrata, en particular, transmeten certa voluntat de reaccionar en vista d’extralimitacions com per exemple la violència en la gestió dels fluxos migratoris, l’agressió a l’autonomia universitària –Harvard, l’última víctima– i la pretensió de dominar la independència dels jutges i del president de la Reserva Federal. Però davant d’això s’imposa la realitat d’algunes empreses disposades a cancel·lar els seus programes de protecció de la diversitat i són molts els senyals que la mobilització contra Trump és de moment un fenomen minoritari. Tot això malgrat que hi ha en joc la cultura democràtica, la vigència del dret internacional i la protecció dels drets humans, sobre els quals plana l’ombra ominosa d’un atac frontal de l’extrema dreta a les societats obertes, al comerç internacional, al multilateralisme i a les aliances polítiques distintives d’Occident des del final de la Segona Guerra Mundial.

El més llegit