La pàtria és una casa

Francesc Macià, fundador d’ERC i primer president de la Catalunya democràtica, va fer famosa una consigna: que tothom, al nostre país, pogués tenir la seva caseta i el seu hortet. La idea, que suposa la primera vinculació entre el problema de la vivenda i una Esquerra Republicana acabada de fundar, va ser ridiculitzada per una part de la societat que la va titllar de "petitburgesa". En realitat, la proposta estava arrelada a la tradició del republicanisme democràtic: només és lliure qui té accés a l’habitatge i a mitjans propis de subsistència. Qui ha de demanar permís a tercers per accedir-hi no és un ciutadà lliure sinó, en el millor dels casos, un serf a temps parcial. Per això, durant els anys de la República, van prendre tanta importància la reforma agrària, la Llei de Contractes de Conreu o el cooperativisme. Les paraules del president Macià mantenen, malauradament, una enorme vigència en els nostres dies, en què la creixent dificultat en l’accés a l’habitatge s’ha convertit en un dels principals problemes socials i polítics del nostre país. En aquest aspecte, la regulació dels lloguers de temporada pel Govern de Catalunya, arrencada per ERC, els Comuns i la CUP al PSC, és una fita important (per bé que insuficient) que va molt més enllà d’una mesura tècnica o puntual. Aquest acord s’inscriu, en efecte, en una transformació més àmplia del mapa polític català. Si tradicionalment hem entès la realitat del país a través dels eixos Catalunya/Espanya i esquerra/dreta, des de fa uns anys està emergint amb força un tercer eix: el que oposa rendisme a feina. És a dir, el que oposa una minoria privilegiada que viu de rendes a una majoria de gent que treballa, aixeca i manté empreses, estudia, ensenya, guareix malalts, cuida famílies, i moltes altres feines que són necessàries per a la vida i la prosperitat de tothom. Malauradament, dels tres grans partits catalans, només ERC està fermament ancorada al camp de la feina, amb PSC i Junts oscil·lant entre l’ambigüitat i la defensa del rendisme. El triomf del món de la feina per sobre del rendisme no és només una qüestió de justícia social (que també). És, de manera crucial, una necessitat en termes de construcció nacional. La Catalunya a la qual ens aboca la dominació rendista és una Catalunya desnacionalitzada i desarrelada, on els veïns són expulsats pel turisme massiu i els fons voltor; la llengua catalana és marginada; el comerç de barri, la indústria i la pagesia són anorreats; el teixit associatiu es va desfent; l’ascensor social deixa de funcionar; la societat es fragmenta; i la població nouvinguda és encasellada com a "immigrant" (o expat) en comptes d’esdevenir nous catalans i catalanes. Deia Aristòfanes que "la pàtria és el lloc on s’està bé". O dit d’una altra manera: és el lloc del món on ens sentim com a casa perquè, realment, és casa nostra. La pàtria és això: una casa. La lluita pel dret a l’habitatge és, doncs, part d’una lluita més àmplia perquè Catalunya torni a ser una casa per a tothom qui la construeix diàriament amb la seva feina, hagi nascut on hagi nascut. És una lluita per tornar el fet, el sentiment i l’orgull de pàtria a cada vila, cada ciutat, cada barri i cada família de Catalunya. Per aconseguir que tothom que viu i treballa a Catalunya torni a estar-hi, i a sentir-s’hi, com a casa.

La pàtria és una casa

El triomf del treball per sobre del rentisme no és només una qüestió de justícia social. És una necessitat en termes de construcció nacional

La dominació rendista ens condueix a un país desarrelat, amb veïns expulsats per el turisme

El més llegit