Vargas Llosa, literatura i política

Mario Vargas Llosa no va voler separar mai la seva literatura de la política. Igual que un dels grans escriptors que va tenir el segle XX i el motiu pel qual va acabar vivint a París: Jean-Paul Sartre. En els anys de joventut l’autor peruà va situar els seus llibres en un altar. A mesura que va anar passant el temps aquesta admiració va desaparèixer fins a acabar declarant que "ja ningú llegeix Sartre". Però va mantenir sempre una màxima: el compromís que té tot escriptor i intel·lectual amb les seves idees i la societat. En aquests últims dies s’ha escrit i parlat molt sobre aquesta dicotomia que a alguns sembla que molesti. Un malestar que es resumeix en com un senyor de dretes pot satisfer literàriament algú d’esquerres. Neoliberal, s’aventuren a qualificar els més atrevits. Aprofundint, la qüestió no és tan estranya. Vargas Llosa era un conservador però que entenia la llibertat de pensament com una màxima, i així construïa els seus assajos i les seves novel·les. Des de la meva tendra adolescència, la primera, em vaig amarar de les seves novel·les. Aconsellat pel meu pare i la meva tia, els dos lectors de la família, van caure a les meves mans Pantaleón y las visitadoras, La ciudad y los perros o La tía Julia y el escribidor. Abans havia sigut Los cachorros, com a lectura obligatòria. La història de Pichula Cuéllar, un nen a qui li canvia la vida quan Judas, el gos de l’escola, el castra i tota la seva personalitat s’esvaeix davant dels seus companys i la família. Tota una reflexió sobre el masclisme. Hi va haver un temps que Vargas Llosa va ser d’esquerres i després es va convertir en un conservador no nacionalista. Aquesta és la part que més molesta al nacionalisme català. Defensor de l’Estat, de les normes i de les estructures que ens faciliten la convivència. Ja havia après a Llatinoamèrica el que representen les revolucions bolivarianes per a les democràcies. I ho repetia. Però militava en la discussió. Com les que va tenir amb Mario Benedetti. Tan lluny els dos, tan a prop en la construcció intel·ligent d’arguments, mai superficials, sempre profunds. Quan Mario Vargas Llosa es va presentar a les eleccions al Perú, el 1990, la majoria dels meus amics d’esquerres van començar a injuriar-lo i lloar el contrincant Alberto Fujimori. Molts d’ells, que havien valorat la seva literatura fins aquells dies, van canviar radicalment d’opinió fins a un punt ofensiu. Finalment, Fujimori va acabar fugint del país per corrupte i Vargas Llosa publicant, deu anys després, La fiesta del Chivo, una crítica a les dictadures de dretes, i després rebent el Nobel. ¿Què va ser Vargas Llosa, més un home de dretes o defensor de les llibertats personals i les democràcies? Les seves obres responen per ell. Literatura i pensament van en el mateix pack. Com el seu reconeixement per la literatura en català. Ja s’ha repetit en ocasions aquests dies que els seus autors preferits eren William Faulkner i Joanot Martorell, a qui va llegir d’estudiant a Lima amb una versió de Tirant lo Blanc de Martí de Riquer. El seu rebuig era a l’independentisme en format nacionalista, no a la llengua catalana. Però a alguns els costa entendre-ho.

El més llegit