En temps de les nostres àvies, els desitjos dels progenitors per a les seves filles es condensaven en una sola cosa: un bon casament. ¿Un bon casament? El que s’entenia per un bon casament tenia a veure més aviat poc amb l’amor o l’atracció, i molt amb assegurar-se un futur el més segur i pròsper possible. Casar-se amb un obrer o un artista –a l’estil del Ramonet de L’Auca del senyor Esteve– era considerat funest. Tant, que l’afany de la joveneta de desviar-se del destí traçat, si es produïa, podia acabar fàcilment de forma dramàtica. L’ideal era, per descomptat, trobar un banquer o un opulent comerciant que garantissin el benestar –material– de la noia. Tota la resta quedava relegada a un segon pla.