No és veritat que el temps ho curi tot. Aquesta és una de les moltes mentides que ens han colat, igual com el feixuc eslògan de "si vols, pots", origen de nombroses frustracions. No és veritat perquè resulta que la vida inclou un catàleg de fuetades que provoquen ferides impossibles de tancar. Que se’t suïcidi una germana, per exemple, no és una cosa que el temps pugui curar, tot i que ho desitgis amb tota l’ànima. La periodista, escriptora –i amiga– Mara Torres ha optat per no fer-se trampes al solitari i exhibeix la seva ferida de manera guaridora en un llibre –imprescindible– titulat Recuérdame bailando. Això va ser precisament el que va demanar la seva germana Ali quan, fa dotze anys, va decidir esborrar-se d’una vida que la superava; que la recordessin ballant i sense deixar de somriure. La seva carta de comiat no conté ni un indici de rancor, tot i que sí molt agraïment als que la van acompanyar en el camí.