El dol ideològic

Un president ximple ha ficat el món en una coctelera i, immediatament, enyorem els anteriors. Tot i que entre ells abundessin instigadors bèl·lics, xantatgistes professionals o canalles sense escrúpols. Almenys, els enteníem. Ara anem de un costat a l’altre sense saber on ens dirigim. Aranzels amunt, aranzels avall. Lluís XIV es passeja per Washington. I tan aviat ens fanfarroneja –"m’estan besant el cul"- com ens fa saber que ha apujat per decret la pressió de l’aigua per cuidar els seus "bonics cabells". Ens inflaríem a crispetes si no fos per l’elevada possibilitat d’ennuegada. Es denomina guerra comercial. Encara sort. Si fos acompanyada d’armament... Estem immersos en una mena de dol ideològic. Un dol que són molts. Amb Trump, agonitza el concepte d’aliat. I amb les seves raneres no només s’esquerda un món d’acords polítics i econòmics –amb el qual hem crescut totes les generacions actuals–, sinó també un escenari intel·lectual i científic. Tot queda eludit per un individu que ha tingut l’ocurrència d’obrir la porta d’un avió a mig vol i ni tan sols sabia el que hi havia darrere. Però hi ha més dols ideològics que els provocats pel senyor de la pelussera taronja. N’hi ha prou amb mirar a un costat i a un altre del tauler polític. Als partits conservadors se’ls menja la barroeria de la ultradreta i a la socialdemocràcia li falten receptes i li sobren dentades a la seva esquerra. A un extrem, els que busquen bocs expiatoris i enyoren temps tremebunds; a l’altre, els que només utilitzen el negre de la paleta de colors i miren amb ulls tendres les velles xapes de l’URSS. "Una vegada vam creure que aconseguiríem la pau, el benestar i la convivència", dirà el nostre epitafi. Hi ha més dols. I, com sempre, van per barris. El d’alguns homes que se senten relegats a l’haver de compartir altaveu amb dones que parlen de les seves coses. El d’algunes feministes que carreguen contra aquestes joves entossudides a apartar-les dels comandaments suprems del feminisme. El d’alguns intel·lectuals que redueixen els joves a subéssers perduts en submons que no entenen. El dels joves que senten enyorança del que mai tindran. O el de tants i tants professionals que veuen el seu futur trontollar per la consolidació de la IA. Hi ha dols particulars, però també compartits. Com la nostàlgia d’un món pel qual caminàvem sense la mirada enganxada a una pantalla. Sense aquestes distraccions permanents que ens impedeixen pensar. Sense aquestes amenaces que es colen als dormitoris dels adolescents o en la soledat dels grans. També assistim a una inèdita exhibició de malisme. Amb el seu menyspreu als drets humans trontolla, fins i tot, el pòsit cristià de la societat. Aquest fons ideològic que ha modelat la nostra manera de ser al món, el que dictava el bé i el mal. La pau, la bondat i el respecte a la vida humana reduïts a un quadre naïf devaluat. Així estem, entre la sorpresa, la tristesa i l’ansietat d’un dol ideològic.

El més llegit