Homes funcionals

¿On són els homes? Em vaig trobar a la cua del mercat una senyora que assenyalava, amb molèstia, un seu turmell molt inflat. La propietària de la peixateria preguntava com és que havia vingut estant tan malament. I la senyora, amb cara de resignació, va respondre que si no ve ella, no ve ningú, perquè el seu marit i els seus dos fills no fan res. Any 2025 i encara estem així. Els rols de gènere es perpetuen. Segons el CIS, les dones destinen el doble de temps a les tasques domèstiques i la cura de familiars. El 23% hi dedica entre 21 i 40 hores. En aquesta mateixa franja de temps, el percentatge d’homes baixa fins al 12%. El 14% de les dones reconeix que hi dedica més de 41 hores a la setmana, mentre que la quantitat d’homes es redueix al 7,3%. I una de cada cinc redueix la jornada laboral per conciliar. Ells només ho fan un 4%. L’estadística reflecteix una realitat crua que no es vol assumir. Quan les feministes deien allò que les coses personals són política incloïa no només la violència física o sexual en les relacions, sinó també això, la càrrega física i mental de les tasques. Pensar en què faràs demà per dinar, en funció del que tinguis a la nevera, no és art de màgia ni un do especial de les dones. La càrrega de feina a casa encara recau en elles, i la casa no és només d’una persona sinó de totes les que hi viuen. Si totes embruten, totes haurien de netejar. Si totes mengen, totes haurien d’ajudar a preparar el menjar. I així amb cada una d’aquestes coses de vegades tedioses, però imprescindibles, que revelen la cura entre els que comparteixen aquesta llar. Sense aquestes tasques, la llar s’enfonsa i no existeix. No existeixen condicions de salut, condicions per al descans, condicions per a una bona alimentació. Pensava en el marit i en els fills d’aquesta senyora tan còmodes i en ella rebentada de treballar per mantenir la llar, sent menyspreada i descuidada per la seva pròpia família, sense atenció ni preocupació. Pensava en si potser aquest marit i aquests fills pensen que el terra s’escombra sol, que els plats acaben al rentaplats per obra i gràcia de Déu i que la roba vola fins a l’estenedor. Recordava els textos de la Secció Femenina franquista, que educava les dones gairebé com si fossin criades dels seus marits, disposades a servir sempre, fins que es morissin. Per a elles no hi ha jubilació. Per sort, hi ha homes que han col·laborat des de sempre. D’altres ho han fet tard. D’altres tenen predisposició a aprendre. I d’altres ni hi són. I igual que em grinyola el que no fa res, també em grinyola el que va pregonant posant-se moltes flors i esperant gairebé ser adorat per haver fet el que només li corresponia. A la vida esperem homes funcionals, que siguin autònoms. Des de fer-se un ou ferrat fins a pitjar el botó de la rentadora, que no és més complicat que pitjar el botó del comandament a distància o el trepant. Deia Gloria Steinmen que les dones no seran iguals fora de la llar mentre els homes no siguin iguals dins de la llar. I el 2025 continua sent una assignatura pendent i és urgent.

El més llegit