No es pot estar tranquil gairebé enlloc, més enllà d’uns minuts irreals. Això ja l’hi vam llegir al narrador d’El vigilant en el camp de sègol, per a qui no hi havia dubte que no existeix aquest lloc. "Quan creus que per fi l’has trobat, descobreixes que algú ha escrit un hòstia a la paret", deia Holden Caulfield. Tot i que per arribar a aquesta constatació no es necessita llegir cap llibre. Es veu, es xoca amb l’absència de tranquil·litat tot el temps. Tot el que passa, per a la nostra angoixa, es revesteix d’una gravetat adversa. És com si els assumptes d’escassa importància s’haguessin retirat de l’actualitat, completament derrotats. Per trobar-te amb un t’has de desviar molt dels camins principals. T’has de tornar gairebé un cercador d’or.

Si per fi en trobes un, el teu dia s’eleva, millora notablement, automàticament, tot i que sigui un assumpte de poca importància que implica també una forma de preocupació. Acostumat a bregar amb els embolics grossos, a veure’t esclafat per ells, val la pena alegrar-te i disfrutar el dia que en trobes un de petit. És el que em va passar dimarts a l’arribar a la secció d’opinió del diari i descobrir al fons de la pàgina, com restes acabades d’escombrar del terra, una fe d’errates minúscula, alhora que espaterrant i lluminosa. Tenia només tres línies, però la seva esplendor devorava els editorials i les cartes al director, protagonistes absoluts de la pàgina. El text deia: "El símbol químic de l’arsènic és As i no Ar, solució que oferien els mots encreuats d’ahir en la primera definició del 10 vertical".

Semblava una tonteria, però pensaves en aquests lectors del diari aficionats als mots encreuats, per a qui resoldre’l o no potser marca la diferència entre un bon dia i un dia normalet, i deixaves de veure-ho com un tema insignificant. No costa tant imaginar-se aquestes persones xocant contra el mur de l’arsènic, frustrades perquè es quedaven a una mísera lletra de solucionar el passatemps. Els errors petits compten, potser perquè no són petits. Mereixen un respecte, i que els editors del diari els reconeguin i es disculpin eixampla la seva credibilitat.

Per no dir que els errors de poca importància tenen el seu encant. Pensem en les errates. Quan malgrat tots els filtres se’n cola alguna –i sempre se’n cola una– editors i autors es posen tristíssims. Alguns lectors, inclinats a la sobreactuació, fins i tot s’indignen. Però què menys que equivocar-se en una o diverses lletres en un llibre de mig milió de caràcters. Jo sempre em penediré d’haver reparat en la segona edició de Rewind un clamorós error que se’m va colar en la primera, quan explicava que el pare d’una de les protagonistes i J. D. Salinger havien coincidit a la platja d’Utah el 6 de juny de 1944 sota el mateix regiment. Tots dos havien sobreviscut no només al desembarcament de Normandia, sinó setmanes després també a la batalla contra els alemanys al bosc de Hürtgen –i cito textualment– "a la frontera Bèlgica-Suïssa" (?).