Polítiques d’habitatge i pactes

Les severes dificultats d’accés a l’habitatge ja fa temps que són protagonistes de l’agenda dels partits catalans. Ens trobem davant d’un obstacle que condiciona negativament la vida ciutadana en aspectes diversos i vitals. Ara bé, els resultats de les polítiques que puguin dissenyar-se i implementar-se ara mateix no tindran realment un efecte rellevant fins d’aquí a uns quants anys. I en massa casos sembla que el que les defineixi sigui el pràcticament únic efecte que poden tenir a curt termini, és a dir, generar titulars o justificar acords pressupostaris o de governabilitat més amplis. El PSC ha assolit, en aquest sentit, un notable èxit a l’aconseguir consensuar amb la resta de formacions més proclius a donar suport a la governabilitat diverses mesures destinades a afrontar el problema i a desembarassar el camí de l’ampliació de crèdit necessària per pal·liar les dificultats d’acordar uns nous pressupostos. En el nucli del que s’ha acordat ara hi ha els lloguers de temporada i d’habitacions. El lloguer de temporada és fins ara la gran via d’escapatòria freqüentada per alguns propietaris per eludir els límits de preus fixats per llei establint lliurement la suma de les mensualitats. En qualsevol cas, una alternativa més rendible per al llogater que no el lloguer residencial per a habitatge habitual. La modificació persegueix segellar aquesta esquerda en la legislació sobre habitatge (si bé no hi ha res que pugui impedir que, segons quin sigui el marc legal o impositiu, l’alternativa continuï sent posar a la venda propietats potencialment arrendables). La voluntat dels partits signants és que la modalitat de lloguer de temporada quedi restringida expressament a usos "recreatius" o bé "turístics", tot i que en realitat també cobreix una demanda real de població flotant. Pel que fa al lloguer d’habitacions s’establirà que la suma de les rendes pagades per les habitacions no pugui superar el límit fixat per al conjunt de l’habitatge, de manera que deixarà de tenir sentit econòmic recórrer a aquesta mena d’arrendament si no és com a complement als ingressos personals. Més controvertida que aquestes dues iniciatives, o que la contractació de més inspectors, és la pròrroga forçosa de les condicions de protecció oficial per impedir que 36.000 pisos s’acabin venent en el mercat lliure en els pròxims anys. El mateix executiu català havia expressat notables reticències a aquesta intervenció en el mercat, reclamada pels Comuns, perquè té un caràcter retroactiu que la feia susceptible d’acabar davant la justícia i suposar indemnitzacions milionàries per a les famílies perjudicades que podrien haver comptat amb aquest ingrés en els plans de vida. Perquè una cosa és considerar que aquesta possibilitat deixi de figurar en la creació d’un nou parc d’habitatge de promoció pública, i una altra de ben diferent canviar les regles del joc de les ja existents. Però la necessitat d’evitar un revés parlamentari ha obligat els socialistes a modificar algunes de les seves posicions inicials i facilitar així que fins i tot la CUP es pogués sumar a ERC i els Comuns, cosa que fins ara no havia passat mai. El que és bo per apuntalar la necessària estabilitat del Govern pot comportar (com en els anteriors acords que incrementaven la fiscalitat de la compravenda) mesures que, en canvi, li dificultin les metes a l’hora d’ampliar l’oferta d’habitatge.

El més llegit