Jordi Pujol en el concurs de mates

Quan em van dir que Josep Maria Pou, d’1,95 metres d’alçada, interpretaria Jordi Pujol, que mesura trenta centímetres menys, em va sortir l’acudit fàcil: "Doncs jo m’he assabentat que per al biopic de Núñez dubten entre Roberto Dueñas i Audie Norris". No obstant, des del primer instant, sabia que era un encert per diverses raons. Una: en aquest tipus de pel·lícules, comences per buscar un actor semblant i acabes canviant-li la dentadura i el nas, de manera que més que optar als Gaudí o als Goya sembla preparat per entrar a Tu cara me suena o Polònia. Dues: Pujol no només era inimitable, sinó que també era imparodiable: el gargamelleig dramàtic, la retòrica rizomàtica, el català cubista, eren essencialment còmics i no estaven al servei de maquillar la seva ignorància, sinó d’emboirar la seva (portentosa) intel·ligència quan esquivava temes espinosos. Tres: quan tots anàvem a Catalunya en Miniatura, Pujol era, en termes polítics, un gegant, així el veia més de la meitat de catalans. Quatre: ningú és alt o baix, tampoc corrupte o noble, si no se’l compara amb cap altre. I cinc: Pou és Pou (una autoritat) faci de qui faci, de la mateixa manera que Pujol, per a molts, és Pujol faci el que faci (o hagi fet el que hagi fet). La pel·lícula, amb un títol encertadíssim: Parenostre, se centra en un dia, quan la família té coneixement de l’exclusiva que El Mundo publicarà sobre els comptes a Andorra, però arrenca amb el pecat original, durant el brindis electoral de 1988. En aquest flashback, ja es descarrega la culpa sobre el primogènit que traeix el llegat del pare. Des d’allà, s’esbossarà el patriarca amb el retrat íntim al carbonet (blancs, negres i grisos: el patiment del líder, les contradiccions entre vocació i fang, l’epifania infantil al cim del Tagamanent), però als fills se’ls dibuixarà des de la caricatura (oportunistes, ninots o amb poques aspiracions). De fet, la pel·lícula brilla quan és decididament còmica: els nets veient embadalits Gazpacho (aquest personatge amb accent andalús que era –res és el que sembla– una pinya) de la sèrie Els Fruittis. Però passa que alguns episodis crucials es despatxen amb una frase murmurada, dels missals de la matriarca al cas de Banca Catalana, que es tracta com si fos una multa a la biblioteca o com una cosa inevitable per construir país. A mi em va arribar a assaltar, entre rialles, la frase de Hamlet: "He de ser cruel, només per ser bo". Dins la pel·lícula té sentit, perquè se’ns explica des de l’òptica i l’enrabiada dels Pujol, però el cas és que les corrupcions són reconegudes només vagament per després ser comparades (cert, però també perillós) amb les d’altres personatges de l’Estat que n’han sortit indemnes. El resultat és que excessos sistèmics queden ja balancejats al costat dels èxits del personatge, ja convenientment esborrallats. Una cosa, sens dubte, molt Pujol, que ja als noranta va dir, com recull la novel·la El dia del Watusi: "El finançament dels partits és un misteri, però un misteri d’aquells que no són misteri, perquè estan molt clars, però continuen sent un misteri".

El més llegit