Els Estats Units són gairebé la meva segona casa. O, almenys, ho eren. Hi vaig viure i hi vaig treballar en un dels moments més intensos que es pot arribar a imaginar un periodista especialitzat en economia: la gran recessió del 2008 que es va produir després de la fallida de Lehman Brothers. El gratacel on hi havia la seu del banc d’inversió i els seus treballadors, aquells que al setembre maleït fugien cap a casa seva amb els records de tota una vida en capses de cartró ondulat, queien a dos carrers de casa. Encara em queda una de les tasses de cafè amb llet de Lehman, blanques i verdes. Hi vaig viure i hi vaig conèixer personatges històrics de l’economia, la política i la cultura als quals només la professió més bonica del món, la meva, et dona accés privilegiat. Hi vaig viure i hi vaig fer amics que eren molt més que família quan la teva pròpia s’estava a un oceà de distància. Hi vaig tornar, quan ja havia tornat a Espanya –amb la primera economia del món tronant de nou–, una vegada a l’any, sens falta, fins que el coronavirus va confinar els bons costums. Hi vaig tornar, després, quan la postpandèmia també ens va tornar part del que el confinament ens havia manllevat.