Els Estats Units són gairebé la meva segona casa. O, almenys, ho eren. Hi vaig viure i hi vaig treballar en un dels moments més intensos que es pot arribar a imaginar un periodista especialitzat en economia: la gran recessió del 2008 que es va produir després de la fallida de Lehman Brothers. El gratacel on hi havia la seu del banc d’inversió i els seus treballadors, aquells que al setembre maleït fugien cap a casa seva amb els records de tota una vida en capses de cartró ondulat, queien a dos carrers de casa. Encara em queda una de les tasses de cafè amb llet de Lehman, blanques i verdes. Hi vaig viure i hi vaig conèixer personatges històrics de l’economia, la política i la cultura als quals només la professió més bonica del món, la meva, et dona accés privilegiat. Hi vaig viure i hi vaig fer amics que eren molt més que família quan la teva pròpia s’estava a un oceà de distància. Hi vaig tornar, quan ja havia tornat a Espanya –amb la primera economia del món tronant de nou–, una vegada a l’any, sens falta, fins que el coronavirus va confinar els bons costums. Hi vaig tornar, després, quan la postpandèmia també ens va tornar part del que el confinament ens havia manllevat.
Els Estats Units de la desafecció

El més llegit
- La nadinemania conquereix el món de l’òpera
- Causes de l’apagada i solucions perquè no es repeteixi: els experts vaticinen què passarà a partir d’ara a Espanya
- Un policia de Badalona serà jutjat per falsejar quilometratge
- Del 'chemsex' al 'slam': creix l’ús de drogues per via intravenosa durant les relacions sexuals
- Gonzalo Bernardos avisa els espanyols: «Els que es vulguin comprar una casa s’han d’afanyar»