La crisi va per llarg, ho prometo

Les catàstrofes polítiques relacionades amb la gestió governamental no solen materialitzar-se per sorpresa, venen precedides de prou senyals per haver actuat abans. Tant el que passaria amb la gratuïtat de l’AP-7 com el que provocaria la falta d’inversió en Rodalies durant dècades no es va poder escapar a cap analista del ministeri o de la conselleria. No obstant, som aquí, davant un caos colossal de mobilitat. En el cas del servei de Renfe, la crisi ha arribat a una cota desconeguda i la complexitat per atallar-la suposa un repte tècnic, polític i comunicacional excepcional. La manifestació de la crisi respon a una suma de factors que explica la dificultat d’aturar-la. El retard de dècades en la inversió de manteniment i modernització ha explotat per acumulació d’avaries, robatoris de cablatge i sembla que fins i tot per sabotatges, coincidint justament amb l’augment exponencial de passatgers iniciat el 2022 després de 16 anys d’estabilitat, gràcies a una mobilitat més alta i a la gratuïtat parcial. Després cal afegir la negociació del traspàs del servei, el canvi de govern a Catalunya, que deixa enrere l’etapa dels objectius sobrenaturals en detriment de les coses terrenals i la guinda, l’increment de les obres propiciat per l’arribada de les inversions. De manera que, com més s’accelera el ritme de la renovació, més incidents es produeixen per la lògica més elemental i per la connectivitat de la xarxa que contagia els retards. No hi ha solució màgica. Cap ministre que anuncia ufà els milers d’euros d’inversió aprovats adverteix seriosament del fet que com més euros més incidències. No podem esperar que un polític comprometi la il·lusió que vol transmetre amb una frase de l’estil, "els prometo que la crisi de Rodalies va per llarg, però la superarem". Les mitges paraules no han tingut cap efecte. Segons el comissionat per al traspàs del servei, Pere Macias, es necessitarà una dècada d’inversió per corregir les dues dècades de paràlisi. ¿No mereix aquesta previsió una acció pedagògica destinada no només a l’usuari del tren sinó al conjunt de la societat, inclosos els mitjans de comunicació, almenys els de titularitat pública? La culpa de la catàstrofe està molt repartida. Governs del PP i PSOE, de CDC-Junts, ERC i PSC, cada un en la proporció que els correspongui respecte de la competència que tinguin i el temps que hagin governat. Aquest fet podria ajudar que s’emprengués una acció exemplar. La política és pedagogia, va explicar Rafael Campalans el 1933 i tot i que sigui un tòtem socialista no haurien de caure’ls els anells a la resta d’implicats per practicar el consell. De moment, han fet el contrari. Reunits els pares de la pàtria al Parlament han decidit per majoria que el més urgent és demanar el cessament de la consellera Paneque per no haver aconseguit en menys d’un any el que els seus predecessors no van aconseguir en dues dècades. Una estupidesa de manual.

El més llegit