Rajoy no va ser mai un estrateg

Perquè l’Operació Catalunya hagués existit tal com s’explica ara, el Govern Rajoy hauria d’haver tingut la intel·ligència estratègica que li faltava. El més llest llavors era Jorge Moragas, però amb les seves decisions va demostrar tenir un nul coneixement per redirigir el procés. Allò va ser un desastre monumental de què van treure profit totes les organitzacions independentistes, que, tot i que en la il·legalitat, van saber tornar boig un pollastre sense habilitat, el Govern, dedicat en exclusiva a sortir de la profunda crisi econòmica en la qual estava el país. Un cop passat és fàcil reescriure-ho tot. La memòria sempre ha sigut una de les capacitats de l’ésser humà més mal·leable i així ens va el present que fins molts joves apunten, en sondejos, que les dictadures tampoc són tan dolentes. ¡Pobra memòria! Els dos ministres responsables de no haver-se anticipat al que es va esdevenir aquells dies –em refereixo als anys entre el 2014 i el 2018– o sigui, Jorge Fernández Díaz i Juan Ignacio Zoido, van mostrar la seva incapacitat d’investigar o espiar, i el CNI va estar per sota de les seves possibilitats, res a veure amb el que ha demostrat en situacions fora de les nostres fronteres. Existeix una idea que es repeteix una vegada i una altra i que poso en dubte. És la que assegura que va ser Alicia Sánchez Camacho la que va ordenar gravar la conversa a la saleta del restaurant La Camarga amb Victoria Álvarez, a qui llavors es presentava com a nòvia, després exparella i més tard com a amant de Jordi Pujol Ferrusola. Una audició total de la famosa gravació, trobada auspiciada per Jorge Moragas, ara ambaixador a Tanzània, crea dubtes al percebre la sinceritat amb què les protagonistes tracten les seves intimitats en les vides amoroses i sexuals de les dues. No crec en l’interès per part de la diputada que terceres persones escoltessin temes tan personals, tot i que el sentit extravertit de la llavors líder del PP català al Parlament fos conegut. Ni el Govern, ni l’Estat, en tota la seva dimensió, van estar a l’altura de les circumstàncies. I l’exemple més clar i el senyal de victòria total de l’independentisme aquells dies va ser la presentació, per part del vicepresident Oriol Junqueras, junt amb els consellers Jordi Turull i Raül Romeva, de les urnes de l’1 d’octubre, dos dies abans. Llavors van ser molts els catalans, així com ciutadans de la resta d’Espanya, que no acabaven d’entendre com era impossible que un Estat ballés al so d’un moviment que havia aconseguit un relat mentider, però convincent. A l’altre costat, un Govern que cada vegada que obria la boca desconnectava amb algun català més. És clar que tres anys abans, el 2014, amb els papers arribats d’Andorra que evidenciaven les corrupteles que esquitxaven els fills de Jordi Pujol, va emergir el que havia estat amagat durant anys. Però atorgar al Govern prou intel·ligència com per eliminar un banc andorrà i carregar-se el moviment independentista és pensar que a la Moncloa hi havia estratègia. I això, no vaig aconseguir veure-ho.

El més llegit