Veritats incòmodes

Després del cas Alves o el tema de Bretón, una petició. Deixin de donar-nos lliçons de Dret que, o hem estudiat a la universitat, o són de coneixement públic. Sabem que vivim en un Estat de dret, que la presumpció d’innocència és bàsica, que un acusat pot mentir, que ells poden donar deu versions sense que els perjudiqui, que els tribunals superiors corregeixen els inferiors, que la càrrega de la prova està en la víctima, que si ells tenen pasta poden pagar una fiança o que no trepitgen la presó a canvi de fer un curs. I tot això no treu que puguem parlar dels espais d’impunitat que genera aquest funcionament. Sabem, per les experiències d’elles davant dels tribunals, que pots tenir una condemna que impedeixi al teu agressor que es comuniqui amb tu, però que ho faci a través d’un tercer. Que ja pots denunciar quan acabis de ser agredida amb un protocol, que els Mossos testifiquin a favor teu, que demostris lesions físiques, que hi hagi un vídeo en què t’ensorris, o que presentis estrès posttraumàtic... Que encara seran poques proves. Sabem que hi ha jutges i jutgesses que fan aquest curset sobre violència masclista, però, igual que hi ha metges amb títols que fan mals diagnòstics o fins i tot cometen negligències, hi pot haver jutges o jutgesses que no interpreten bé. Si fan l’esforç de llegir l’informe del Defensor del Poble cada any en veuran exemples a palades a les institucions. Estic cansada que ens prenguin el pèl cada vegada que discutim sobre aquests casos. Cansada que ens diguin alarmistes. Cansada que ens diguin que dissuadim les víctimes. Cansada que ens diguin demagogues o que busquem l’aplaudiment fàcil. Tenen més interès a fer-nos callar que a deixar-nos parlar. No sigui que deixem veure les costures del sistema. Des del periodisme, no som juristes per dictar sentència, però sí que donem context, també de les víctimes. Si alguna cosa revelen aquests dies són dues realitats. Una, que davant la idea que la llei s’aplica de manera automàtica i amb objectivitat, les sentències són un exercici d’interpretació de jutges i jutgesses de les proves. Mai oblidarem el que veia gresca i porno en una violació. I dos, es demostra la mentida que només el testimoni de les dones porta els homes a la presó. Precisament, com de vegades només hi ha el testimoni, ells ja saben que quedaran lliures. Deixin d’atacar el feminisme constantment en aquests debats. No hi ha dolors subjectius de les víctimes de violència masclista: hi ha delictes. No es jutja per ideologia, sinó per lleis aprovades a les Corts. Si volen els mostro la quantitat de missatges que tinc a la bústia d’aquesta setmana, de víctimes dient que ja no denunciaran o temoroses de la seva pròxima sentència. Des del cas del llibre de Bretón a la sentència d’Alves, una vegada més, queda patent la nul·la comprensió de les violències contra les dones, la negació dels seus drets com a víctimes i l’evidència dels que parlen sense tenir ni una idea del trauma. Deixin de donar-nos lliçons i dediquin aquest temps a escoltar les víctimes. A veure si aprenen alguna cosa.

El més llegit