Diversificar per afrontar el futur

El mateix dia en què Donald Trump va anunciar una pluja d’aranzels per a tot el món que castiguen durament les exportacions de la Unió Europea, la presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, i el president del Consell Europeu, António Costa, estaven a Samarcanda. Com si la seva presència en la mítica ciutat de la ruta de la deda tingués per objectiu remarcar l’estratègia de la Unió davant les astracanades proteccionistes del president nord-americà. Diversificar, obrir-se més, en aquest cas a Àsia central, però també a la Xina, el Mercosur, l’Índia, Mèxic, el Canadà i el continent africà, per no dependre tant dels Estats Units en matèria de comerç i inversions. De fet, la resposta europea al terratrèmol que ha originat Trump se situa en dos plans: l’immediat, en el qual la UE ha deixat encara la porta oberta a negociar abans de fixar aranzels recíprocs, i l’altre, més estratègic, destinat a superar la dependència que Europa té dels Estats Units. Mentre que la primera resposta respondrà als anuncis de Trump, l’altra pretén evitar mals futurs, amb la convicció que la pulsió proteccionista que ell encarna respon a un sentiment profund de la societat nord-americana i que pot mantenir-se en el futur, tot i que sigui amb formes menys histriòniques. Es tracta de diversificar les relacions per evitar que els Estats Units pesin tant en les exportacions de la UE (el primer país, amb un 20%) i en les seves importacions (el segon país, per darrere de la Xina, amb un 13%), i d’evitar que el 40% de les inversions europees vagin a Amèrica del Nord, el mateix percentatge que suposen les inversions nord-americanes a Europa. La resposta immediata és més fàcil de fixar. Pot anar de la reciprocitat absoluta, com ha disposat la Xina, durament afectada f per uns aranzels del 34%, fins a un menú d’aranzels dissenyats de manera més subtil per perjudicar aquells sectors econòmics més pròxims al poder trumpista. La segona no és cosa de quatre dies. Que ningú s’enganyi, no es modifiquen per decret relacions econòmiques i financeres teixides al llarg de dècades. El tractat amb el Mercosur firmat per Europa a finals del 2024, en una intel·ligent anticipació del que ens cauria a sobre, ha sigut negociat durant més de vint anys. Pot ser que l’accelerada que Trump ha donat a la història faciliti la negociació d’acords amb altres països o blocs en terminis més reduïts. Un bon exemple és el recent viatge de gairebé tota l’Escola de Comissaris a l’Índia, que va concloure amb el compromís de firmar un acord comercial abans de finals del 2025. Modificar tendències tan arrelades no serà fàcil. No obstant, és el camí, i per recórrer-lo Europa té una arma poderosa: ven fiabilitat i predictibilitat, dos valors que compten molt en el món econòmic, davant la incertesa que envolta la nova administració nord-americana. Els percentatges que ocupen les relacions amb aquests països són molt inferiors als que la UE té amb els Estats Units, però sumats suposen més de la meitat del comerç de la UE. Només obrint-se a més diversificació de les seves relacions podrà Europa protegir-se millor de les tempestes geopolítiques que sacsejaran l’ordre internacional en els pròxims anys.

El més llegit