Arribaves després d’un llarg trajecte perquè el col·le quedava lluny. O et recollia el papa a la sortida després de mitja hora d’espera, o bé havies d’agafar dos autobusos i caminar una bona tirada. Quan éreu nens i el papa encara us recollia, alguna vegada vau ser els últims en marxar, a la vorera no quedava ningú més que el sol. Nena furiosa, et vas enfadar amb el teu pare per triganer, sense saber com de complicat que havia de ser deixar el que tingués entre mans i sortir disparat cap a l’escola que tenia un horari enutjós, intensiu es diria avui. Acabava a les 13.30, una hora formidable per a vosaltres, criminal per a un adult treballador. Ell no arribava fins després de les dues. Gràcies a aquests retards vas forjar una amistat sòlida amb aquella altra nena que, cinquanta anys després, continua sent la teva millor amiga. Uns pares impuntuals us van unir. ¿Com s’organitzaven per interrompre la jornada cada dia, recollir els fills, menjar ràpid a casa i tornar a la feina? ¿Com se sostreien als compromisos i obligacions del seu horari d’homes professionals dels anys 70? No eren les nostres mares les que ens recollien, tot i que totes dues tinguessin cotxe i conduïssin. La meva, mestressa de casa, organitzava la intendència, la de la meva amiga feia classe a la universitat. Els trajectes ens oferien un temps especial per parlar. El que s’enuncia a l’habitacle mirant per la finestreta distretament no es diu en altres parts. Quan vas ser mare ho vas saber. És un espai privilegiat d’intimitat i comunicació familiar. ¿Són conscients els enginyers d’automòbils que dissenyen confessionaris?