Javier Cercas ho ha tornat a fer. No se sap si la seva última pirueta literària és la més difícil que ha intentat, però segur que és la més estranya i rocambolesca de totes a les quals s’enfrontarà al llarg de la seva carrera. Perquè l’origen del seu últim i magnífic artefacte, El loco de Dios en el final del mundo (Random House), és una proposta inversemblant que rep per sorpresa un dia a l’acabar una anodina firma: el Vaticà li planteja escriure un llibre, sense cap censura ni cap límit, sobre el Papa i l’Església, amb el pretext d’un viatge del Sant Pare a Mongòlia. La idea, en principi, és un complet disbarat perquè l’encàrrec l’hi fan, com admet ell, un intel·lectual ateu i anticlerical, que no està disposat ni a escriure una hagiografia ni de molt a blanquejar una institució amb tants clarobscurs. Després de donar-hi alguna voltes, Cercas accepta el repte amb l’única condició de poder preguntar-li al papa Francesc si la seva mare, encara viva, podrà retrobar-se amb el seu pare, ja mort, més enllà de la mort. La resposta a aquesta pregunta tan ingènua com complexa és l’ham que Cercas utilitza per estirar el lector fins a l’apoteòsic final, i serveix també com a motor teològic de la narració, que bateja com un "batibull", però que en realitat és l’última evolució sofisticada d’aquest gènere únic metaliterari que podríem batejar com a gènere Cercas, en el qual el procés d’escriptura arriba a ser tan important i addictiu com el mateix llibre.