El far dels perduts

La por és enganxosa. Una substància viscosa, corrosiva, sufocant. El terror que ens encoratja a fugir, el pànic que ens prepara per a la lluita, el pànic que ens paralitza. Un cérvol petrificat pels fars del cotxe. Hi ha temors palpables, també estan els inagafadissos. Aquests que ataquen en una nit d’insomni, quan perduts en laberints infinits, ens sembla impossible trobar una sortida. La humanitat és, també, la història de la por i la seva resistència. No hi ha règim autoritari que no utilitzi la por per disciplinar la població. No hi ha poder que es resisteixi a recórrer-hi per exercir el control. Sabem quin efecte produeix el temor en nosaltres. Aquesta angoixa, aquest vertigen. També el que fem per evitar-ho. De vegades, allunyar-nos del risc. De vegades, com un nen, cobrir-nos els ulls. Si jo no miro, no seré vist. El monstre passarà de llarg, la bala no m’atraparà. Des de fa unes setmanes, els titulars –o els seus protagonistes– semblen haver embogit. Genocidi rima amb oci i diferència amb delinqüència. Paraules que donàvem per perdudes, per antigues o alienes tornen a parlar de nosaltres: rearmament, invasió, kits de supervivència, búnquers, reclutament… Inevitablement, ens preguntem si estem vivint una pel·lícula bèl·lica o una farsa. Si l’amenaça és real o tot és un paperot per incrementar el control sobre la ciutadania davant l’aplaudiment de la indústria armamentística. És cert, l’escenari sembla haver canviat en poc temps, però fa molt que els elements es van anar acoblant. Els lideratges autoritaris i l’emblanquiment del feixisme han anat guanyant pes en el panorama internacional. La ultradreta ocupa escons i governs, i la seva influència encara és més forta a través de les xarxes. El seu discurs està calant en alguns sectors de la joventut. En aquells que, sense memòria, busquen solucions ràpides per augmentar la seva autoestima. La transcendència d’aquest segment és més gran que l’estricte percentatge que representa: parlem de futur. L’extrema dreta –amb el seu menyspreu a l’humanisme– es cola per les esquerdes de la democràcia. D’una esquerra que no aconsegueix imposar-se en el combat contra la desigualtat i d’una dreta que no compleix amb el seu paper de tallafocs. En totes dues, hi ha excés de crispació, dissensos desafortunats i alarmants miopies estratègiques. Barallar-se entre elles mentre en el nostre present ressona l’eco dels anys trenta del segle passat. Fugir, lluitar o quedar-se paralitzat, aquí estem. Una alarma mental que, en molts casos, serveix per mantenir-se sana i estàlvia. Però la voluntat també pot crear noves resistències. Fortaleses que no tenen per què estar sustentades en la negativitat, l’atac o l’odi. La il·lusió apareix com a far dels nàufrags. Són legió els que no claudiquen. Els que calmen discòrdies, els que tracen camins d’acollida, els que se senten compromesos amb un món millor i, fins i tot, els que busquen en la memòria maneres de donar llum sobre les ombres. Hi ha esperança, sempre que no hi renunciem.

El més llegit