Donar i rebre

Anava al metro, de camí cap a casa. Estava escoltant Both sides now, una cançó de Joni Mitchell que m’entristeix i m’emociona, m’alegra i em fa pensar. Ho feia, l’escoltava, en la veu de la seva autora. Ho especifico perquè hi deu haver qui va descobrir el tema gràcies a Judy Collins, tenint en compte que va ser la nord-americana, i no la canadenca, qui primer el va gravar i va popularitzar, a finals de la dècada dels 60. Deia que és Both sides now, una cançó que em fa pensar, sí. La meva ment, tendent a la relaxació, a la calma, quan sonen notes que li agraden, s’estimula a l’escoltar Joni Mitchell dir: "I’ve looked at love from both sides now, from give and take, and still somehow it’s love’s illusions that I recall. I really don’t know love, I really don’t know love at all". A més, sempre que la sento m’imagino, com si en aquell moment tingués al sofà de casa meva ajaguda, o asseguda, Emma Thompson en l’escena de Love actually en la qual el seu personatge ha descobert que el seu marit és infidel. Ella només vol quedar-se a casa contenint les llàgrimes que es resisteix a vessar i escoltant Joni Mitchell afirmar que no entén l’amor, que no l’entén en absolut, que l’ha mirat des dels dos costats, el del donar i el del rebre, que encara recorda les il·lusions que provoca, però que no l’entén, ni tampoc la vida, en absolut. Però ha d’anar a la funció de Nadal de l’escola dels seus fills perquè això fan les mares, això han de fer, renunciar. Estava fent això, pensant i cantussejant la tornada de la cançó, solc fer-ho, no gaire alt, prou perquè la gent em miri i somrigui, algunes persones, les bones, quan la vaig veure, i em vaig veure. Una adolescent. Vestia roba còmoda, sabatilles de platja. Cabells llargs i castanys, ulls negres, profunds. Duia posats uns auriculars de cordó. No sé què escoltava, és impossible saber-ho. Joni Mitchell no, segur. O sí. Potser aquella noia anava sentint Both sides now. Perquè aquesta jove era jo. Ho vaig ser. Ho hauria pogut ser. Em vaig imaginar en aquest mateix vagó, la línia 2, però 28 anys enrere, acabada d’arribar a Madrid. Vaig anhelar haver tingut la seva seguretat, la confiança que desprenia la seva mirada al creuar-se amb la meva, capaç d’esbossar un somriure sense por, sense la incertesa de no saber qui era perquè ho sabia, ho tenia molt clar, també cap a on anar, a quina estació baixaria, quina vida triaria, després. Ella, jo, hauria sabut, ja llavors, que seria escriptora i que, gairebé tres dècades després d’aquell viatge amb metro, en la inauguració d’una exposició de collages de Carmen Martín Gaite, a qui adorava des que la va començar a llegir al Círculo de Lectores, una dona la pararia per confessar-li la seva admiració. Perdoni que la molesti, mai he fet això, però he vingut amb la meva mare, que com veu està molt gran, tot just pot caminar, però viu a prop, per això l’he portat, i volia que la conegués, que la veiés, perquè és vostè una de les meves escriptores favorites. I aquesta autora que un dia va ser una jove, adolescent, amb roba còmoda, calçat esportiu, cabells llargs i castanys, ulls negres, profunds, que escoltava Joni Mitchell en el trajecte fins arribar a casa seva, hauria sabut com reaccionar, què dir, més enllà de donar-li les gràcies i posar-se vermella, ben desconcertada, i després plorar. n

El més llegit