Un altre càstig aranzelari

La pretensió europea de limitar la guerra aranzelària al càstig decretat per Donald Trump a les importacions d’acer i alumini se’n va anar en orris dimecres amb l’anunci del president d’imposar un aranzel del 25% a tots els cotxes que importin els Estats Units i, de manera més imprecisa, a la importació de components de l’automòbil. El viatge d’aquesta mateixa setmana als Estats Units del comissari europeu de Comerç, Maros Sefcovic, ha sigut per complet infructuós i el propòsit de la Unió Europea de donar una resposta "ferma, robusta i calibrada" vaticina un increment de la tensió en els intercanvis comercials als dos costats de l’Atlàntic, que pot tenir rèpliques similars amb la Xina i el Japó. Ni la reacció negativa dels mercats ni el perjudici manifest que la guerra aranzelària causarà als consumidors espanta Trump, que ha presentat la mesura com el dia de l’"alliberament d’Amèrica". El que passa en realitat és que s’obre un període de creixents dubtes, i no només perquè és coneguda la tendència de Trump a la improvisació i les iniciatives contradictòries. Els fabricants europeus, singularment els d’Alemanya, França, el Regne Unit i Itàlia, han de preveure una contracció de les exportacions als Estats Units, que ara representen entre el 50% i el 60% de la seva producció en vehicles de gamma mitjana i alta. Falta veure quina serà la seva capacitat de traslladar part de la seva producció a factories als EUA. Les xarxes de comercialització nord-americanes de cotxes europeus es veuran forçades a apujar els preus. Tampoc és clar fins a quin punt això farà que els consumidors dels EUA canviïn les seves opcions de compra cap a models de producció local. El benefici a curt termini per a l’economia nord-americana és com a mínim hipotètic. El dany als seus competidors, difícil d’evitar. Que l’impacte sigui mínim a Espanya –l’exportació de vehicles fabricats aquí no creua l’Atlàntic– no significa que sigui nul·la la repercussió en la seva economia. La fabricació de components amb destí a l’exportació assoleix els 1.000 milions d’euros anuals, una part dirigits als Estats Units, i el risc de contracció és evident. I les repercussions en els comptes de resultats dels grans grups fabricants europeus poden portar a ajustos que acabin afectant les seves plantes espanyoles. Té sentit la decisió europea de no donar una resposta immediata a l’escomesa aranzelària, a diferència de quan Trump va decidir penalitzar les importacions d’acer i alumini. Cal filar prim perquè la resposta sigui estratègica, dissuasòria i que, si és possible, condueixi a una sortida negociada, com ha manifestat Brussel·les, i no a un intercanvi de cops en què tothom perdi i ningú guanyi. Però aquesta rèplica no es pot demorar gaire perquè, en tal cas, sempre pot perillar la unitat d’acció dels Vint-i-set, tan necessària en situacions límit per presentar un front sòlid. La consideració que mereix Europa en l’entorn de Trump, segons es desprèn de la conversa en un xat revelada aquesta setmana, mostra que a la Casa Blanca preval la idea que Europa s’aprofita dels Estats Units, que se l’ha de collar i que la seva capacitat de resposta és nul·la. La rèplica és necessària, per més que els intercanvis comercials entre la UE i els EUA tinguin una dimensió difícilment reemplaçable.

El més llegit