La seguretat europea

Ple al Congrés per discutir l’abundant augment de la despesa militar (800.000 milions) que proposa la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen. El fons de la qüestió és que després d’envair Ucraïna el 2022, i després de tres anys de guerra, Putin no admet ni un alto el foc sense garanties que podrà tutelar el futur d’un país sobirà. El seu expansionisme és una amenaça i per això Suècia i Noruega, que no ho van fer davant Stalin, s’han afanyat a entrar a l’OTAN. Però el més rellevant és que Trump ha trencat amb la tradicional política nord-americana d’aliança amb els països europeus i negocia directament amb Putin. Fins ara, Europa estava protegida per l’OTAN. Ara, Trump ho posa en entredit i Europa s’haurà de pagar la seguretat. La UE sap que aquest molest augment de la despesa en seguretat és inevitable. Lituània ja està en el 5% del PIB i Suècia vol apujar-lo al 3,5%. ¿Espanya? Madrid és més lluny de Moscou que Varsòvia o Berlín, però som al món a través de la UE. I Alemanya ja ha canviat en pocs dies la Constitució per poder augmentar la seva despesa (en tancs i en infraestructures) anul·lant el "sagrat fre fiscal". No queda clar com Europa afrontarà aquest abundant increment de la despesa militar, que pot implicar un altre pas decidit cap a una unitat més important. Però segur que, com a mínim, Espanya haurà d’arribar amb rapidesa al 2% del PIB, l’únic compromís que ha explicitat Sánchez. El PSOE i el PP ho saben, ja que li donen suport a Brussel·les, però xoca amb la tradicional alineació de la política espanyola. Sánchez vol fer-ho sense dolor, perquè no podrà aprovar cap pressupost, ni el d’aquest any ni el del 2026. Ahir va quedar clar en el discurs de Sumar –i més en el de Ione Belarra– que els seus aliats no els votaran amb l’augment de la despesa en defensa. Ha rebrotat el vell crit "OTAN no" –i la idea que la despesa militar és reaccionària– de part de l’esquerra espanyola. El mateix Felipe González ho va avalar el 1981 per guanyar les eleccions del 82. I s’hi sumen els intel·lectuals que ho saben tot. Tot i que, compte, ahir Rufián va dir que calia "interpel·lar" el "no a la guerra" perquè "el món és com és i no com ens agradaria que fos". Sánchez voldrà augmentar la despesa en seguretat sense trencar les seves aliances. Vol acabar la legislatura i, amb una economia que creix, afrontar les legislatives del 2027. Però dir que l’estabilitat val més que els pressupostos –i per més d’un any– és una aberració. Europa aprovarà oblidar el màxim de dèficit del 3% per la despesa en defensa, però els pressupostos anuals –i el seu examen per la Comissió– són part essencial de les normes comunitàries. Sánchez va semblar ahir que disfrutava –castigant Feijóo, Abascal, i fins i tot Ione Belarra– però, ¿fins quan podrà ignorar la llei de la gravetat? Avui a Europa és difícil que coexisteixin en un govern els que pensen que és dolent que Trump es desentengui de l’OTAN i els que creuen que l’OTAN és la mare de tots els mals. Feijóo, des de la seva arribada a Madrid, vol matar (políticament) Sánchez, i ara creu que ho té a l’abast per la incompatibilitat entre el que diu a Brussel·les i Sumar, que li impedirà aprovar pressupostos. La seva creu és que ha fet de Vox el seu únic aliat. Ja abans de la seva fallida investidura i ara amb l’aval al pacte Mazón-Vox. I les enquestes diuen que necessitarà Vox per tenir majoria després d’unes eleccions. És clar, Feijóo deu somiar una altra cosa. Però la realitat és que –ahir va tornar a quedar clar– Abascal, que a Europa s’ha separat de Meloni per anar-se’n amb Orbán, no vol una política europeista. Va dir que Feijóo i Sánchez tenen una única cap, que és la presidenta de la Comissió; que el democristià Merz s’ha demostrat un traïdor, i que Brussel·les és la causa de la terrible immigració-islamització, el gran perill de l’Europa actual. Per això "a Espanya hi ha més mesquites que a Kuwait". ¿Algú creu que el futur d’Espanya passa per un govern avalat per Vox? No sé com, però Sánchez i Feijóo hauran de replantejar-se els seus esquemes. Si Espanya és Europa no pot ser que populars i socialistes siguin aliats a Brussel·les i enemics incompatibles a Madrid. Com més triguin a assumir-ho, pitjor. Tot i que sigui dolorós per a part de la seva militància.

La seguretat europea

No pot ser sostenible que el PP i el PSOE votin junts a Brussel·les i siguin enemics irreconciliables a Espanya

El més llegit