L’odi i la víctima

Aquí som, donant voltes al llibre de Luisgé Martín sobre José Bretón, l’home que va assassinar i va cremar els seus dos fills. La Fiscalia de Menors de Barcelona ha recorregut la decisió del jutge, insisteix a aturar-ne la publicació. Entenc perfectament la fascinació de l’escriptor per mirar de ficar-se en la ment d’un assassí. La literatura ofereix un grapat d’excel·lents exemples d’això. També comprenc la voluntat de l’autor i de l’editorial d’obtenir beneficis del seu treball. Els escriptors tenen la mania de voler menjar i les editorials, de sobreviure. Però, com Martín amb Bretón, a mi també em fascina el procés que va portar l’autor i l’editorial a convertir-se en l’instrument d’un assassí. A Bretón li va entusiasmar el projecte, lògic en un home amb trets de narcisisme que va portar la violència vicària fins a l’últim extrem. Bretón va matar els seus fills per matar en vida la seva mare. Martín i l’editorial, al no informar la dona del desenvolupament d’aquest llibre, al consentir que ella se n’assabentés per la premsa, han clavat un nou cop a Ruth Ortiz. L’autor confessa que no va voler "mortificar amb indagacions" l’única víctima viva d’aquesta història. I l’excusa resulta massa inversemblant i ridícula. Ortiz no es mereix una infantilització d’aquesta mena. És evident que no es va consultar la mare dels nens assassinats per no enfrontar-se a una possible negativa al projecte per la seva banda. En un joc de miralls, el desig d’infringir mal de Bretón es va reflectir en l’interès de l’autor per indagar en els ressorts del mal i, més enllà, en el desig d’Anagrama de publicar un èxit editorial. La judicatura ha de decidir ara si es permet o no la distribució de llibre. Espero que sí. Convertir-nos en censors seria un altre triomf de Bretón. No fa falta afegir més enviliment a aquesta història. El odio és, també, el llibre que delata com de fàcil és convertir-se en còmplice del mal i, encara més, oblidar-se de les víctimes.

El més llegit